Île de Ré

 Els dos o tres dies següents van ser estranys, parlaven, si, pero es notava encara una mica forçat tot plegat, no feien tanta broma i molt menys hi havia empentetes o pessics, pero després, tot d'una, la cosa va tornar a la normalitat. Van començar a cuinar galetes junts, pastissos i baignets. Tornàven a fer broma i tornàven a apropar-se. Cosa que, evidentment, va tornar a confondre a en Peter. Si ella no estava interessada en ell, perquè s'acostava a ell d'aquella manera? Com el tocava, com el burxava, com el buscava... Ell no s'acabava de creure la seva versio. Dins seu pensava que ella si que estava enamorada d'ell, pero que per alguna estranya rao es negava a acceptar-ho. Tenia por de comprometre's, de perdre el "control" de la seva vida, d'equivocar-se, de que ell marxés i es quedés alli tota sola...

I malgrat ella s'apropava a vegades, a vegades s'allunyava, feia o deia alguna cosa, un petit gest minuscul i imperceptible, pero que evidenciava el seu rebuig cap a ell. I després d'uns dies meravellosos, en els que jugàven, s'entenien, treballaven plegats i es passaven tot el dia parlant, passaven un dia gris, i ell s'entristia, callava, pensava... I tota la familia vivia també la seva desesperança...

- Alguna cosa no va bé, Peter, amb nosaltres, quan algu té un problema, tota la familia viu aquest problema. Tots veiem que no estàs bé... què et passa? Treu-ho! Digues-ho!

- Com? Sé què pensa ella, què vols que li digui?

- El que sents!

- El que passa és que no puc ser sincer, perquè si ho fos li diria a cada instant com m'agrada, l'abraçaria i me la menjaria a petons, i no li puc dir perquè em fa por la seva indiferència, i d'entrada, ja sé el que pensa ella, aixi que res canviarà per més que li insisteixi.

- Jo t'animo a que siguis sincer i sencer, i que diguis tot el que tinguis a dir. I mentrestant, que deixis anar el tros, que deixis d'obsessionar-te, de fer-te preguntes, que actuis si has d'actuar, i que deixis passar el temps que faci falta si és el que has de fer, pero des de l'espera serena del que té el convenciment que tot anirà bé, com ha d'anar, i que Déu posa les coses al seu lloc. I no des de l'espera desesperada del que lluita contra l'impossible, perquè aixi no viuràs, ni seràs feliç ni aconseguiràs el que vols.

Els dies que van seguir van ser dificils fins que un dia va sentir-se millor, resignat davant de la realitat, se sentia més deixat anar, menys preocupat pel que ella pensés. I disposat a parlar-li els peus cada vegada que passés la linia. Ella, segurament inconscientment, contrariada pel fet d'haver perdut una amistat que valorava, tenia dificultats per no mostrar-se agressiva i faltava de tacte, l'insultava, de manera juganera i en broma, pero l'insultava. Es burlava d'ell i el seu francès. I ell era el blanc de totes les bromes i el culpable de tot el que passés. Ella intentava fer-ho en broma, pero li mancava aquella petita entonacio a darrere, juganera, que donava entendre el caràcter juganer de les paraules, i en Peter sentia la hostilitat en els seus mots i allo el feria. Aixi que va haver de dir-li que es mostrés menys agressiva, no només amb ell, si no amb tothom, doncs sovint tenia una manera brusca de dir les coses, i que havia de fer l'esforç de pensar com diria les coses abans de dir-les, i mirar d'evitar, d'aquesta manera, crear hostilitats.

Després d'allo, oli en un llum.

Aixi que van preparar la partida per una excursioneta a l'Île de Ré. En Renaud, amb qui havien desenvolupat una amistat enorme, quasi com un germà, qui, de passada, li havia fet molt de costat durant el mal tràngol amb la Juliette, en Peter i la Juliette sortirien el divendres amb el camio carregat amb tres bicicletes i les motxiles per passar el cap de setmana i tornar el dilluns. L'objectiu era sobreviure sense diners, a l'estil d'en Peter, amb una bossa de fruits secs i alguna altra provisio que la Maëlle va forçar-los a emportar-se, amb aquell darrer neguit de mare que veu marxar indefensos els seus fills. Demanarien a la gent, a bars, restaurants, supermercats i fleques el menjar que creguéssin que necessitaven si tenien gana, i acamparien a l'aire lliure mentre amb bicicleta explorarien la illa, que no feia més de 30km de llargada i algun centenar de metres en la part més estreta.

el cel amenaça...

Van marxar a la tarda vespre i van arribar al parquing abans de travessar el pont que porta a l'illa que començava a fosquejar, aixi que el primer dubte i la primera decisio en equip va presentar-se. Dormir al camio i marxar l'endemà, o marxar en aquell moment i espavilar-se per trobar una zona per acampar a les enfosques i arriscar-se a trobar pluja?

En Renaud era partidari de marxar en aquell moment i espavilar-se amb el que fos que acabés arribant, i la Juliette era més aviat partidària de quedar-se. En Peter no volia imposar la seva experiència ni la seva opinio, i decantar-se cap a un dels dos costats volia dir estar en desacord amb l'altre... Finalment van decidir marxar i espavilar-se. Era o no era una aventura?

Van travessar el pont, de 3km, i passat el primer poble van endinsar-se entre uns arbres al costat de la carretera i entre la foscor van trobar una zona adient per acampar. Van preparar la zona i un foc i van menjar uns quants fruits secs i una mica de formatge. Quatre gotes els van espantar aixi que van decidir fer servir el plàstic que tenien per aillar-se de la humitat del terra i el van fer servir per aillar-se de la humitat del cel. Pero la pluja no va anar a més, aixi que no es van mullar gens.

L'endemà van despertar-se i van aixecar el campament entre fines gotes de pluja que queien, fent-los temer el pitjor, pero la sort seguia del seu costat i els nuvols van escampar.

foto mal enquadrada

A mesura que van anar fent quilometres la gana els va apretar i les cames els pesaven, aixi que paraven atencio a tot el que veien pel cami, pomers amb pomes encara verdes, pero que la fam els faria menjar de totes maneres, mores delicioses i raïms en vinyes privades que, segons tenien entès, tenien el dret d'agafar-ne un manat sense represàlies, i fins i tot la gana els va despertar l'instint caçador i, en veure uns conills passejant lliurement pels camps, van plantejar-se seriosament la possibilitat d'atrapar-ne un, la visio d'un conill rostint-se al foc era terriblement temptadora...

Els quilometres passaven i van decidir visitar aquell mateix dia el far, a l'altra punta. Un cop alli, decepcionats van veure que s'havia de pagar per pujar-hi, aixi que es van conformar amb la foto mal enquadrada que els va fer una parella d'espanyols al peu del far.

Assentats en una taula de pic-nique van menjar quatre fruits secs i el filet de macro espanyol al vi blanc enllaunat que s'havien emportat de casa... estava tant bo i tenien tanta gana que semblava que després d'haver menjat en tinguéssin més, aixi que, havent rebut el no d'una fleca i una carnisseria que havien trobat de cami, van preguntar a un restaurant si tenien qualsevol cosa de menjar que tiréssin a les escombraries i que ells puguéssin recuperar. "No, aqui no tirem res" era la resposta que els donaven tots... Si, els collons!

Pero en fi, no valia la pena enfadar-s'hi.

El seguent moviment era buscar un lloc on dormir, en Peter era partidari del bosc que tenien al davant, la Juliette de l'interior, un bosc més allunyat de la platja on no hi estigués escrit estrictament la prohibicio de fer foc (encara que, evidentment, aquesta prohibicio hi era per tota la illa), i en Renaud era partidari de la platja. Van anar descartant un lloc darrere l'altre per diversos motius, i al final van anar a parar al poble amb la idea de, almenys, trobar una barra de pa. Pel cami, pero, encara van tenir temps de trobar una bosseta amb unes quantes xuxeries, i mitja ampolla de vi negre, aparentment bo. Només els faltava el pa per acompanyar amb el formatge i farien el combo perfecte!

Aixi que aquell era el moment d'en Peter. Sol, amb la motxilla a l'esquena, van decidir que seria millor i més convincent per demanar qualsevol cosa a quelsevol lloc, i va entrar primerament en una sandwitxeria:

- Bon vespre, miri... Tinc una peticio una mica estranya per a vostè. Soc espanyol, i des de fa uns quants mesos estic fent un viatge pel mon, de moment per frança, i la idea principal es la de viatjar sense diners i trobar la manera i les alternatives de sobreviure. Normalment faig servir un sistema per internet d'intercanvi d'ajuda, treballant en el que se'm demani i soc pagat amb menjar i allotjament. I a vegades, quan em desplaço d'un lloc a l'altre, no em queda més remei que demanar en establiments com el seu qualsevol cosa per a menjar. No li demano que em regali res que pugui vendre. Més aviat m'interesso per qualsevol cosa que ja no pugui vendre, pero que segueix en prou bon estat com per ser menjat, pero que ningu vol comprar perquè és lleig. Aixi que si vostè té pensat tirar-ho a les escombraries, abans de que ho faci, jo estaré encantat de recuperar-ho.

La dona va escoltar-lo i va semblar voler donar-li alguna cosa, pero quan li va preguntar al marit...

- No, ho sento, aqui no tirem res.

La mateixa resposta de sempre. Sense haver-se desencoratjat va entrar a la fleca amb el mateix discurs. Allà, pero van dir-li que encara tenien molt pa per vendre, pero que si passava quan estiguéssin tancant, si els n'hi sobrava, n'hi donarien. Bones noticies.

Amb la injeccio d'ànims que acabava de rebre encara va atrevir-se amb la carnisseria i després del "aqui no tirem res" inicial, va aplicar la nova tècnica:

- I si passo a l'hora de tancar?

- D'acord, llavors potser podem donar-te alguna cosa. Passa a l'hora de tancar, vora les 20:00, 20:15.

- Perfecte, fins llavors!

Evidentment, no volien mostrar a cap client que tenien coses "en mal estat", o que es podien aconseguir coses sense pagar... Hi hauria d'haver pensat abans de demanar de passar a l'hora de tancar, pero mai és massa tard per aprendre alguna cosa.

Va retrobar-se amb en Renaud i la Juliette que esperaven al principi del carrer amb les bicicletes i els va donar les bones noticies. La idea de tenir pa i potser carn rostida els va entusiasmar d'allo més, i van reprendre la busqueda de campament amb més ganes, i tant bona predisposicio que de seguida van trobar un lloc entre un bosquet de pins situat al mig d'una pista d'entrenament de cavalls, relativament a prop de la platja.

En Peter els va deixar instal-lar el campament mentre ell tornava al poble a l'hora convinguda amb els establiments, havia buidat la motxilla i hi havia posat tant sols les ampolles d'aigua que volia omplir. Va arribar al poble uns 5 minuts abans de les vuit del vespre, aixi que va esperar que sortis l'ultim client de la carnisseria i va entrar-hi.

De seguida el van reconeixer i el propietari va entrar a dins de l'obrador i en va sortir amb una bossa que embolicava un tros de carn, no va ni comprovar el que li donava, es podia donar per satisfet amb qualsevol cosa. Tot seguit la resta de treballadors que seguien per allà, encuriosits van començar a fer-li preguntes, d'on venia, on anava, perquè viatjava, com viatjava... La cara d'incredulitat que feien valia l'esforç de respondre l'interrogatori.

Tot seguit, per fer temps fins a dos quarts de nou, l'hora que tancava la fleca, va anar fins a l'altre cap del carrer, i va entrar en un restaurant que tenia la musica a l'interior a tot volum, on hi treballaven principalment joves d'aproximadament la seva edat. Allà els va demanar si li podien omplir les ampolles d'aigua i van acceptar sense cap problema, omplint-les d'aigua ben fresca. Fantàstic, la metiat de la feina ja estava feta.

Baixant de nou pel carrer, direccio la fleca, va passar per davant d'un petit supermercat de barri que tenia a fora exposades unes quantes caixes amb fruites i verdures, i va dir-se que no perdia res per demanar si tenien uns quants fruits lletjos que li poguéssin donar, encara que fossin només pomes, serien ben madures i més agradables de menjar que les verdes i àcides que havien "robat" dels altres arbres.

Va dirigir-se a l'home que estava endreçant uns bricks de llet a la prestatgeria i pràcticament sense haver acabat de donar els detalls de la seva historia o perquè li demanava el menjar, l'homa va acceptar en donar-li el que ell volgués acceptar. Primer de tot li va oferir uns raves vermells, que es mengen crus i son ben bons, i encara que no era el que hagués esperat o ni tant sols se li hagués acudit que podria menjar-ne, va acceptar-los encantat. L'home li va demanar que s'esparés un moment mentre acabava d'endreçar els bricks de llet i donava unes indicacions als seus fills que treballaven allà ajudant-lo, i tot seguit va començar a donar-li altres coses. Tants raves vermells que no sabria què fer-ne, quatre o cinc cogombres, uns vuit pots de humus, tres paquets de salsitxetes envasades al buit que estaven perdent el buit, tres formatges d'aspecte i olor terribles, pero, per tant, segurament deliciosos, uns quants avocats, tres melons, bananes, préssecs, tomàquets... li estaven omplint tant la motxilla, que finalment la van omplir completament, i van haver de donar-li una bossa de compra de roba per poder-hi posar les altres coses... Qui s'ho hagués esperat? Va entrar-hi quasi sense esperances, i li van omplir les mans a cabassos. La dona que venia els batuts de fruita i les flors al costat va preguntar-li perquè demanava el menjar i com era que s'havia trobat en la situacio d'estar al carrer demanant menjar. En Peter la va tranquilitzar explicant-li la situacio, el seu viatge i el que esperava aprendre d'una vida senzilla sense diners, i la dona va estar contenta pel que li va dir i encantada d'ajudar-lo, a casa seva, segons deia, mentre no es demanés alcohol, sempre donarien al que li fes falta.

Encara volien omplir-li més la bossa, pero en Peter ja en tenia prou per ell i els dos germans per la resta de dies que passarien a la illa, i de totes maneres no es veia capaç de poder portar gaire més pes amb la bicicleta.

Els ho va agrair de tot cor i va dirigir-se a la fleca. Només li faltava el pa.

Allà, pero, van dir-li que arribava massa d'hora (faltaven 5 minuts pel tancament) i li van dir que si tornava en deu minuts, potser, li podrien donar un sandwitx... En Peter va dir que no era necessari que es molestéssin, que li acabaen d'omplir els sacs i que ja es donava per content amb allo, intentant també, fer veure a les flequeres que se'l miraven entre divertides i burletes, que no costa gens ser generos.

Va tornar al campament, i en Renaud i la Juliette estaven estirats, amb un petit foc que havien encès fumejant, extenuats, esperant-lo ansiosos... Va voler-ho fer dramàticament i va anar treient el menjar mica en mica, peça a peça, preguntant-los si els agradava el que anaven veient...

No donàven crèdit als seus ulls, i a cada cosa que els donava els seus crits de joia escalfaven el cor d'en Peter.

Amb tot aquell banquet als seus peus, escampat sobre la lona de plàstic que havien estirat al terra, van encendre un foc per escalfar la costella de carn rostida que li havien donat a la carnisseria i fer a la brasa les petites salsitxetes. Tenien tanta gana que van començar a untar els cogombres amb l'humus directament i se'ls menjaven com si fossin xurros amb xocolata desfeta.

Amb els estomacs plens van decidir recollir una mica tot aquell escampall d'abus i desmesura i van anar a passejar fins a la platja, on es menjarien les xuxeries com a postre. Van perdre's la posta de sol menjant com golafres, pero encara van veure les ultimes llums del crepuscle, finalment van adormir-se entre brunzits de mosquits.

A en Peter feia temps que l'havien deixat de picar els mosquits, pero els dos germans van despertar-se amb la cara feta un poema. Van enfilar a les bicicletes, repartint-se la nova càrrega de menjar i van decidir arribar a mitja illa, de cami de tornada al pont, per passar la ultima nit relativament a prop, poder arribar d'hora al possible lloc de campament i reposar tota la tarda, potser banyar-se a l'altre costat de l'illa, i no haver de fer gaires quilometres l'endemà.

Durant tot el dia, per alguna estranya rao, tant en Renaud com la Juliette van mostrar-se estranyament maleducats, parlaven amb un llenguatge impropi d'ells, menyspreant els llocs on estaven i les coses que veien, i malgrat fins i tot en Peter va fer una mica el tonto al carril bici, sense molestar a la resta de ciclistes, al final en Renaud va acabar passant-se de la ralla, fent veure que anava tot dret cap als ciclistes que venien de cara i apartant-se a l'ultim moment. La Juliette, en dues ocasions, va fer caure, sense voler, una ampolla buida d'aigua, i va haver de ser en Peter qui la va recollir perquè ella ni es va dignar a aturar-se ni a demanar-li si podia recollir-la per ella, ni donar-li les gràcies quan li havia tornat. A la segona vegada, en veure que ella continuava el seu cami tot i haver-se adonat que li havia caigut, en Peter, ja havent recollit l'apolla, va decidir no seguir-li el joc, va llençar l'apolla altra vegada, va dir-li a la Juliette, quan la va atrapar, que fes el favor de recollir la seva ampolla i mostrar una mica de respecte i va marxar sense esperar-los.

Com diuen en francès, va petar un cable. Ja n'estava tip d'aquella hipocresia. Davant dels seus pares eren molt més ben educats i respectuosos, pero lluny d'ells, aquella actitud passota, irrespectuosa, egoista i infantil, totalment en desacord a l'educacio que els hi havien donat els seus pares, el va posar dels nervis. Feia ja uns quants quilometres que pedalava sol, i atacat pels remordiments d'una possible reaccio desmesurada, mirava enrere i no els veia. Eren capaços d'haver-se perdut? Els cartells no deixaven lloc als dubtes, pero tot i aixi va aturar-se a esperar-los. Quinze minuts després van apareixer. Resulta que després d'haver recollit l'ampolla, en Renaud va prendre la direccio equivocada i van fer uns bons quants quilometres, a tota velocitat per intentar atrapar-lo, en la direccio oposada. Després de preguntar-li a un home, van adonar-se que seguien el mal cami i van haver de fer marxa enrere fins atrapar-lo.

El primer que els va dir en Peter va ser demanar-los perdo per la seva reaccio, possiblement desmesurada. Pero els hi va demanar una mica de responsabilitat i bona educacio, que ell no estava allà per fer de mainadera i que si us plau, es comportéssin com els adults que volien aparentar ser si volien el respecte i el tracte d'adults que creien mereixer. Podien fer l'idiota i divertir-se com nens si els venia de gust, pero respectant la resta de gent i la resta de coses, i no feia falta fer-se el guai parlant com un imbècil de ciutat, perquè de tota manera ells no eren aquelles persones. L'unic que va demanar-li disculpes va ser en Renaud, la Juliette, massa orgullosa per reconèixer que s'havien perdut per culpa seva, va culpar al seu germà, dient que ella tant sols l'havia seguit i que havia sigut ell qui havia près la mala direccio. En fi... no era feina d'en Peter educar aquelles criatures, i masses vegades en el passat havia rebut insults i havia estat criticat per ser massa condescendent o alliçonador.

Finalment van arribar a un poble a l'altra costa de la illa, i allà van separar-se per buscar un lloc on acampar. En Peter va trobar una zona interessant darrera la duna de la platja, amb uns quants arbres i prou ampli per poder trobar un lloc on estar tranquils i encendre un foc. No eren ni les 4 de la tarda. Objectiu acomplert.

Allà van passejar-se una mica fins trobar exactament l'indret on establirien el campament, sota uns arbres, on ja hi havia restes d'un foc a terra, i just a darrera de la duna que els separava de l'oceà. De nou, mentre els germans instal-laven el campament en Peter va anar a buscar aigua, preguntant a la casa d'un particular:

- Disculpi, em sap greu molestar-los – la parella de retirats estava comodament tombada en unes tombones llegint relaxadament – només vull demanar-los si serien tant amables d'omplir-me aquestes ampolles amb aigua de l'aixeta.

- Només faltaria – va fer l'home aixecant-se i prenent les ampolles, i tot seguit va entrar a la casa.

- Ets espanyol? - va preguntar la dona des de la tumbona.

- Si. Tant evident es?

- Si. Be, en el passat vaig passar una temporada amb una familia a espanya, i és per aixo que he reconegut de segida l'accent. De quina regio d'espanya ets?

- De Catalunya.

- Oh, precisament vaig estar amb una familia de Tarragona. Una ciutat preciosa!

- Be, no la conec personalment, pero imagino que amb l'amfiteatre romà i tot plegat, deu ser una ciutat ben interessant de visitar, amb molta historia i bonica.

- Si, si. -just en aquell moment va tornar el seu marit.

- Moltes gràcies, de debo... - va vacilar – no voldria abusar, senyor, pero si tenen algun tros de pa sec o alguna cosa per l'estil que ja no vulguin menjar, jo el prendré amb molt de gust...

- Bé, només tenim un petit crosto que ens ha sobrat, pero te'l donaré, només faltaria.

- I com és que estàs per aqui? - va preguntar la dona.

- Doncs fa temps que viatjo, vaig sortir de casa meva l'octubre passat, sense diners, i normalment, per menjar i dormir faig servir una pagina d'internet on puc contactar amb granjes que busquen gent per ajudar en diverses tasques a canvi d'allotjament i menjar, i viatjo fent autoestop, aixi que pràcticament no necessito diners. Ara mateix estic amb els fills d'una d'aquestes families que estic ajudant, fent una petita excursio per l'Île de Ré, també sense diners, per aprendre a ensortir-nos-en d'aquesta manera.

- Vaja, molt interessant – va fer la dona admirada, mentre el seu marit li oferia a en Peter el crosto de pa, un crosto de pa que feia una pinta alucinant... - ell et dona una mica de pa, aixi que deixa'm que jo et doni una altra cosa – i va entrar a la casa d'on en va sortir amb un paté i unes xocolatines. - aixo es un paté tradicional francès que podràs menjar amb el pa, i aquestes xocolatines son les que han sobrat dels nostres néts. Agafa-les.

- Moltes gràcies, als dos. Moltes gràcies! A reveure!

En Renaud i la Juliette van mostrar-se de nou eforics davant de les noves provisions que els va portar en Peter, sobretot pel pa, que feia dies que esperaven amb ansies per poder acompanyar una mica el formatge.

Després d'allo en Peter va decidir que refrescar-se al mar li faria bé i en Renaud el va acompanyar i la Juliette, que estava massa cansada, va tant sols remullar-se els peus i es va estirar a la sorra.

l'últim campament

En tornant del petit bany van decidir entretenir-se intentant parar alguna trampa per conills. La idea és agafar un filferro bastant flexible i enrollar-lo en un aro de diàmetre prou gran per fer passar el cap del conill i fer un nus correder que es lliga al mateix filferro. La cua de la trampa es lliga en un arbre proper a la terrera i l'aro es posa just a l'entrada de la terrera, d'aquesta manera, quan el conill entra o surt del seu cau estira el filferro que quan més s'estira, més es tanca l'aro gràcies al nus correder que s'ha fet, i el conill queda atrapat. El filferro que tenien no era més que les restes d'una valla de platja, mig rovellat i massa gruixut i poc elàstic, aixi que de les tràmpes que van posar, cap va atrapar res. Aixi que després van decidir un altre procediment: un tirachinas (a saber com es diu en català). Van tallar les branques d'uns arbres amb la forma que volien amb un ganivet i van pelar la branca fins tenir una forma definitiva més o menys acceptable. Amb les gomes elàstiques que tenien van fer l'elàstic, pero el material no era prou bo, i les pedres pràcticament queien davant seu sense cap mena de força... Almenys havien ocupat una mica el temps. Pero estava clar que no protagonitzarien cap episodi de el ultimo superviviente.

Després d'allo la Juliette va decidir estirar-se i reposar, en Peter es va negar a seguir el seu poc entusiasme i va voler sortir a passejar i explorar la zona. En Renaud el va acompanyar.

Al cap de poca estona de caminar van veure un grapat de conills en un camp de cultiu i armats amb unes pedres van esperar que tornéssin a sortir del cau per intentar encertar-los. Tenien prou menjar perquè la seva espera no fos gaire llarga, aixi que dos minuts després van encaminar-se de nou cap al poble que hi havia una mica més a l'est.

Allà, al primer carrer van preguntar-li a una dona si sabia on era la fleca i seguint les seves indicacions van posar-se per un carrer. Just en aquell moment, sortia una familia de casa seva, i en Peter els va sentir parlar espanyol. En Renaud va fer cara de "demana'ls-hi alguna cosa!" pero en Peter no es va atrevir. No li agradava demanar a compatriotes, era com si pel sol motiu de ser del mateix pais haguéssin d'estar obligats a ajudar-se, quan aixo hauria de ser extès a tots els habitants de tots els paisos del mon independentment de la seva nacionalitat. Aixi que van arribar al cap del carrer sense tenir ni la més remota idea de si la dona els habia dit que la fleca era a dreta o esquerra.

Aixi que quan la familia espanyola els va atrapar de nou, els hi van preguntar on era la fleca.

La dona, madrilenya, havia vingut amb la seva filla a visitar uns amics francesos, i en aquell moment es dirigien a la plaça del poble a buscar unes pizzes, i resultava que la fleca estava al costat de la plaça del poble, aixi que els acompanyarien fins al costat.

En Peter va explicar-los una mica el que estaven fent allà, i perquè buscaven la fleca malgrat que sabien que podria estar tancada a aquella hora. Tenien pensat buscar en les escombraries si havien llençat pa del dia que no havien venut.

Un cop a la plaça es van separar de la familia i en Peter, sense cap mena de vergonya malgrat la gent que hi havia encara a la plaça, va començar a obrir i explorar tots els contenidors que hi havia a prop de la fleca pero, mala sort, tots estaven buits o plens de deixalles massa brutes per remanar en gaire profunditat. I va ser llavors quan, de cop, va sentir un crit:

- Ei! Escuchad! Que... nosotros podemos daros un pan que tenemos en casa! - l'Anabel, devia haver-los vist remanant entre les escombraries i se li devia encongir el cor i llavors se li va acudir que podria donar-los el pa que tenien a casa seva. De totes maneres aquell dia menjarien pizzes, aixi que el pa quedaria per a la posteritat. I els hi van donar un pa rodo biologic. La class!

En tornant al campament, la Juliette no hi era, aixi que van amagar el pa per fer-li una sorpresa, i la van anar a buscar a la platja. La marea havia baixat enormement i ella estava mar endins, buscant coses al terra. S'hi van acostar i, de lluny, ella els va cridar que anéssin a buscar una navalla, que estava ple d'ostres. Aixi que van fer l'aperitiu al mar, menjant ostres, obrint-les directament sobre la pedra i menjant-les allà mateix. La Juliette va remarcar-los que l'aportacio de les ostres era cosa seva... i llavors en Peter va entendre una mica millor el malhumor que arrossegava les ultimes hores. Se sentia ferida d'alguna manera, perquè en Renaud havia aportat alguna cosa en benefici dels tres, i en Peter els havia omplert les mans amb una quantitat de menjar fora del que podien esperar, i ella no havia aportat res, ni una bona zona de campament, ni menjar, ni bromes, ni rialles... Es podia acontentar amb les ostres doncs. Eren delicioses. I menjar-ne, en aquell raco de mon, fresques, acabades d'arraplegar, mentre el sol es ponia per l'oest pintant el cel de colors impossibles i fent uns reflexos sobre les basses d'aigua que quedava atrapada entre les roques es podia considerar una aportacio al grup d'un valor excepcional. Qui sap si ella se n'havia adonat d'allo.

Aquell sopar el van gaudir com nens, acompanyant tot el que els quedava amb pa, paté, humus, avocat, formatge, tomàquet... Pràcticament no van guardar res per l'endemà, tant sols un petit esmorzar a base de melo i bananes, en tindrien prou per arribar de nou a la cabana.

Van dormir com mai, sense mosquits, sense fred i comodes.

L'endemà, en menys estona de la que esperaven van plantar-se de nou al pon, i van divertir-se com nens fent una cursa per travessar tot el pon. En Peter va arribar l'ultim.

Van fer el ple al camio i van comprar un grapat de galetes i pastes i sucs de fruita, cosa que no va deixar massa satisfet a en Peter, pero que els altres dos van gaudir-ho com nens. Com el que eren de fet. En Peter a vegades oblidava que tenien 15 i 17 anys, pero per sort de tant en tant feien algunes infantilades d'aquelles per recordar-li.

Arribant al xiringuito tenien preparada una sorpresa per en Franz i la Maëlle.