Fent net amb la Juliette

La setmana abans de marxar a l'Île de Ré, en Peter i la Juliette van orquestrar un regal pels seus pares. Feien els anys el mateix dia, aixi que tenien la sort de poder fer un regal conjunt enlloc d'haver de pensar alguna cosa per cada un. I la Juliette feia ja unes setmanes que havia pensat regalar-los un viatget a l'Île d'Aix. Aixi que entre ella i en Peter van buscar els preus per el barco que els portaria fins allà i van buscar el millor dia per fer-ho, van buscar també un allotjament a la illa per dues nits. Finalment, marxarien cap allà el dia després que ells arribéssin de l'Île de Ré, aixi els donarien el regal el mateix dia que ells tornarien, i els pares podrien reposar després d'haver passat un cap de setmana treballant intensament sense ells i serien de tornada el mateix dia que feien anys i podrien celebrar-ho junts.

El regal els va entusiasmar i l'endemà, amb les maletes amb quatre coses imprescindibles fetes van dirigir-se al moll. Malhauradament, la mala mar va obligar al port a cancel-lar el viatge d'aquell dia, els hi retornarien els diners, pero perdrien una nit a la pensio si decidien marxar l'endemà... No els hi va quedar més remei, doncs, que anar fins a La Rochelle i agafar un barco des d'allà.

Finalment, en Renaud, que va voler acompanyar en Peter i els seus pares fins a La Rochelle, i en Peter van acomiadar-se dels pares i van retornar al xiringuito, preparats per passar tres dies més sols.

Arribant, van trobar que en Saul estava malalat, una punta de creixement que en deien, i un excés de fatiga també. Aixi que va passar tot el dia estirat al llit, fins i tot va vomitar després de menjar una mica, i va ser feina d'en Peter estar per ell, netejar la palangana on havia vomitat i portar-li tot el que li fes falta, perquè als seus germans els feia massa fàstic el vomit...

No va fer massa bon dia tampoc, vent, fred, nuvols... com pràcticament tot el mes d'agost, aixi que, com que no era massa divertit passar-se tot el dia veient passar el vent, a estones tancaven la barraca i s'estiraven a l'habitacio per mirar alguna pel-licula.

L'endemà al vespre, en Renaud i en Peter van haver de tornar a casa seva, perquè s'havien d'atrapar uns pollastres i portar-los a l'escorxador, ja que, misteriosament, anaven caient un darrere l'altre, morts per alguna bèstia o malaltia. Aixi que van decidir fer net abans que es quedéssin sense. L'endemà a primera hora van portar els animals a matar, i van entornar-se a dormir una mica més, ja que, atrapant els animals a la nit, aprofitant que dormien, s'hi havien passat una bona estona i havien anat a dormir molt tard. En llevar-se, van trobar una cabra morta, que havia quedat atrapada amb els cordills que lligaven les bales de palla i no havia pogut anar a abeurar-se. Els hi va tocar, doncs, cavar un forat a terra i enterrar-la. Teoricament no estava permès fer allo, els animals morts s'havien de portar a l'escorxador, segurament per una qüestio de fer pagar, pero no tenien cap ganes de fer-ho, i el forat a terra al jardi semblava la cosa més pràctica i menys molesta. Suats i bruts de terra van prendre's una dutxa i en Peter va posar-se una samarreta vella dels nens, i van tornar cap a la cabana.

Arribant, va anar a dir bon dia a la Juliette, que estava preparant la pasta pel fish & chips, i ella, d'un borde fora del normal, es va apartar d'ell quan li anava a fer els dos petons dient-li un insult que sovint tenia a la boca guardat per ell i que per ell detestava "casos". Cas social. En Peter va decidir no enfadar-s'hi malgrat la ganivetada, i després de demanar-li a en Renaud que s'encarregues de la bugada, va anar a parlar amb la Juliette per mirar de tancar el tema definitivament. Aquells ultims dies la cosa havia anat de mal en pitjor i no tenia ganes de passar la barrera de l'amor i caure en l'odi.

-          En què penses?

-          Com? En res...

-          No sé, com que et veig aqui tant concentrada netejant les fregidores... Jo, quan faig feines d'aquestes el cap no para, o canto per dins alguna canço que, malhauradament, sovint no m'agrada pero no sé perquè la tinc al cap; o medito, penso i reflexiono mil coses...

-          No, no sé... No pensava en res en concret. I tu?

-          Estava pensant en aixo mateix que t'acabo de dir. - les respostes d'elles eren brusques, donaven a entendre un "deixa'm en pau" que a ell no li va agradar gens... - ok, ok, no cal que siguem desagradables... Suposo que no te n'adones, no?

-          De què?

-          Que ets desagradable. Que em tractes malament.

-          Ah si? Si, suposo que ho faig sense voler, ho sento.

-          Es perquè no t'agrado? Perquè no t'agrada que t'agradi? Em tractes aixi per intentar fer que deixis d'agradar-me, o ho fas per evitar enamorar-te de mi?

-          No. Tu no m'agrades. No sé què vols que et digui. Suposo que no estic contenta amb la situacio i actuo aixi sense pensar-ho. Pero no m'agrades...

-          Ok, et crec. Pero no puc evitar pensar, després de veure com ens portem quan estem be i relaxats, i com actues quan no ets desagradable, que en alguna part de tu, t'agrado.

-          ...

-          No vull fer-me més pesat del que ja m'estic fent, ho sento, pero veig que no fem net i vull que quedi tot clar. Tens rao, no es el moment per tu per estar amb ningu, partint de la base que no t'agrado, com dius, ets jove i no estàs preparada. I jo també sento que no és el nostre moment. Encara hi han coses en mi que estan per resoldre i si, ets massa jove encara i a vegades actues tant infantilment que no podria estar amb tu. Fins i tot amb noies de la meva edat sovint em desencantava d'elles pel seu infantilisme...  - En Peter guardava massa mal, massa mal que li havia fet ella amb la seva actitud davant la situacio, infantil i poc madura, reaccionant, insultant i mossegant enlloc de parlar i dir el que realment pensava, i en Peter parlava sense clemència, amb retrets enlloc de fer-ho des de l'amor i el diàleg. Si, ell parlava, finalment, potser tard, pero al final parlava, era la unica cosa bona que se li podia dir d'ell. Pero parlava malament. Calia aprendre a fer-ho allo també. - Aixi que no, no es el nostre moment. Pero veig en tu tantes qualitats...

-          Les veuràs també en d'altres.

-          ... veig en tu tantes qualitats, que seria capaç de quedar-me aqui, si m'ho demanéssis.

-          No t'has de bloquejar. Tu fes la teva vida. No et quedis aqui per a mi!

-          Pero no vull trobar altres qualitats en una altra persona, és amb tu amb qui jo vull estar. I més endavant, quan torni de Brasil, tornaré aqui i et faré la mateixa pregunta. I potser llavors, quan vegis les coses d'una altra manera, quan estiguis preparada per comprometre't i buscar una relacio, quan els teus ulls estiguin posats en aquesta direccio. Estic segur que em veuràs diferent.

-          Potser si, mai se sap. El futur es imprevisible.

-          Mai se sap...

En Peter havia dit el que tenia per dir. O si més no, el que en aquell moment sentia que tenia per dir. O el que s'havia atrevit a dir. Sempre li acabaven faltant dos pebrots per dir tot el que havia de dir de la manera que volia dir-ho. I el seu orgull no li permetia obrir el seu cor completament, posar-se de genolls si feia falta, plorar de sentiment i mostrar el seu amor, el seu cor obert, exposat i vulnerable. Pero autèntic i veritable. Massa poc masculi, massa nenaza, fora de tot el que havia de ser un home en aquella societat... En moments aixi un veia el mal que feien els prejudicis instaurats per la societat, les pel-licules, la publicitat... Un home, un macho espanyol, no plora mai, no mostra els sentiments, és dur, i gilipolles, i mai trobarà l'amor.

Estava clar que ella tampoc deia moltes coses. Mai deia exactament el que pensava de tot plegat quan el tema era delicat... Qui sap per què. Per por? Per orgull? Per respecte?

Els pares van tornar, i la Juliette va voler acompanyar en Peter a buscar-los. Al final, aquells dies els quatre, en Peter i la Juliette van parlar pràcticament només si no era imprescindible, de coses banals i sense importància, ella no era menys agressiva, pero tampoc més, no intentava fer bromes, ell tampoc. Per sort, una amiga passava també els ultims dies a la platja i la seva precència va fer passar més bé el temps entre tots ells.

Els pares van estar més que contents amb el regal, van reposar moltissim i van coneixer gent magnifica. El viatge els havia fet bé, tal i com volien. I un dia, ja tota la familia reinstal-lats, la Maëlle va trobar-se una rentadora que havia acabat el programa, massa plena amb la roba neta i molla a dins, que amb el temps havia acabat agafant mala olor. Fallo d'en Peter, l'havia omplert massa sense fixar-s'hi i entre pitos i flautes no havia pensat més en estendre la roba. La Maëlle va comentar-li el fet sense més ni més, pero visiblement contrariada, cosa que li va semblar normal a en Peter i ni tant sols li va ofendre, assumia l'error. Pero la Juliette, segurament amb bones intencions, pero totalment en mal moment, va fer un comentari pseudodespectiu, pseudobromista. I va fer vessar el vas. En Peter va dir-los que estava tip d'aquell tipus de comentaris, que treballava molt i que durant els dies que havien estat sols ell s'havia hagut d'ocupar de totes les rentadores, mentre ells semblaven ni tant sols preocupar-se d'ocupar-se del xiringuito... No va voler seguir, perquè encès, no hagués dit res de bo. La Maëlle es va disculpar, pensant que era per culpa seva que en Peter s'havia encès, i ell de seguida li va treure aquella idea del cap. Pero va seguir de morros tot el sopar.

-          Què passa? - va interrogar-lo la Maëlle.

-          Res... - va fer ell sorrut. No tenia ganes de parlar-ne amb tota la familia davant.

-          No, res no. Es evident que et passa algo.

-          Ok, si. Pero no tinc ganes de parlar-ne.

-          Doncs estàs fotut perquè ho hauràs de fer... - la Maëlle insistia. Ben fet que feia.

-          ... Doncs que ja no puc més. Estic tip que la Juliette em tracti com em tracti. Estic tip dels seus insults, i de ser el blanc de totes les mofes. Que cada vegada que obro la boca ella es rigui del meu francès. Potser no tant quan estem tots aqui. Pero quan estem amb els nois, ja he perdut les ganes de parlar o de fer broma, perquè si intento fer broma i dic alguna paraula mal dita es riu de mi.

-          Ostres... Peter... Em sap greu... De debo que no ho faig expressament... Et demano disculpes... - allo semblava haver-la agafat per sorpresa... Pero en Peter no podia més...

-          Doncs ningu ho diria... Es un atac continu, un rere l'altre... i quan estàs davant dels teus pares tot va bé, pero quan estàs sola canvies radicalment, a l'Île de Ré... si vaig perdre els nervis va ser sobretot perquè veia aquest canvi, com parles malament, paraulotes una darrera l'altra, insults i faltes de respecte. I després encara et creus amb el dret de donar-me lliçons de bon llenguatge. I ja t'ho vaig dir quan ho vas fer, que abans de alliçonar-me a mi, et miris a tu com parles.

-          Bé, està clar que et passava alguna cosa i tenies alguna cosa a dir... - va fer la Maëlle, que també semblava sorpresa i a qui li sabia un greu enorme haver arribat a aquella situacio...

-          Aixo que dius de l'Île de Ré no es veritat. - va saltar ella encara.

-          Vaya que no... I mira, ara amb la rentadora, ja n'he tingut prou, després de tot el que faig, un minim error i la primera cosa que se t'acudeix dir es un retret.

-          Pero si no he dit res! - encara tenia el coratge de dir allo...

-          Ostia que no... si no, perquè he desbordat el vas? Es que ho fas sense adonar-te'n! Aixo es tant cert que, fixa't, ni te'n recordes que ho has dit! Jo no puc més, tu.

-          Vaja... Doncs em sap molt de greu, Peter, de debo... Et demano perdo.

-          ... - En Peter estava encegat per la rabia...

-          Bé, la perdones? - va demanar-li la Maëlle.

-          No ho sé...

-          Com que no ho saps?

-          Com puc fer-ho?

-          Només tu pots fer-ho. Agafes i decideixes perdonar-la. Va, diga-li que la perdones.

-          Ok. Et perdono. - va dir-li mirant-la. I si, una part d'ell va sentir-se millor. Pero sabia que no havia dit tot el que es guardava. I potser millor, perquè tot el que tenia a escupir era merda...

Van acabar de sopar, i la Juliette va intentar encara parlar amb ell, fer una mica de broma, des de les bones maneres, fer-se perdonar, per dir-ho d'alguna manera. Pero ell, malgrat haver-ho dit, no la perdonava... Van mirar, abans d'anar a dormir, un capitol d'una serie, i ella va intentar bromejar, com feia ell sempre, pero ell no va respondre... Aquella nit va dormir poc... El cap li bullia d'activitat, de mals pensaments... No volia deixar-se dominar per l'odi i la rabia, pero potser ja era massa tard...

L'endemà al mati va esmorzar en silenci i sense gana, i en un determinat moment, la conversa entre la Maëlle i la Juliette va anar a parar a l'altre helper, l'anglès, en James. Pero estava clar que parlaven d'en Peter. I li van venir ganes de preguntar-los si estaven parlant d'ell o no, i que almenys tinguéssin els pebrots de dir-ho clarament... Pero va callar, com sempre, com mai ho hauria d'haver fet.

I de nou, com sempre, la Maëlle va veure que seguia malament, i va decidir seguir apretant el fruit per acabar d'exprimir tot el mal.

-          Alguna cosa no va bé...

-          No... he dormit fatal. - Aquella vegada no faria gaires més voltes.

-          Què passa?

-          Suposo que no l'he perdonat encara.

-          Tens el cor trencat?

-          Si... m'ha fet massa mal... - pràcticament no podia ni mirar a la Juliette als ulls. Sentia que si ho feia el delataria l'odi...

-          Jo no sé què més puc dir... - va dir la Juliette que semblava començar a estar-ne una mica tipa de tot plegat.

-          M'has fet massa mal, no sé si et puc perdonar...

-          Se sent l'odi en les teves paraules – va dir la Juliette en un retret evident.

-          Si, segurament si... - La Juliette va començar a dir alguna cosa pero la Maëlle els va interrompre abans comencéssin a saltar les ganivetades.

-          Bé, Franz, digues alguna cosa! Perquè no anem pas bé aixi...

-          Uff... Bé... - en Franz solia preferir no intervenir, pero quan ho feia era clar, i parlava des de l'amor. - Està clar que en Peter té el cor trencat, que els insults i el tracte que ha rebut de la Juliette ultimament li han fet massa mal, pero no hauries d'haver-te guardat les coses tant de temps, perquè ja veus el que passa després. De seguida que hi ha alguna cosa que no t'agrada has de parar-ho. Tot seguit. Sense retrets, des de l'amor. A vegades diem les coses sense adonar-nos de com les diem i del mal que podem fer als altres en fer-ho, i és en aquest precis moment quan hem de fer-ho veure als altres, no després quan no té cap sentit i quan el fet de dir-ho és un retret i ha començat a podrir-se dins nostre. I tu, Juliette, si que és cert que a vegades tens maneres de dir les coses agressives. No només amb ell, amb tothom, i ja saps que més d'una vegada ens hem enfadat tu i jo per aquest motiu. Aixi que entenc molt bé que ell se senti aixi, i més si està enamorat de tu. Pero està clar que els dos voleu una relacio que no podeu aconseguir. Primer perquè en Peter està enamorat de tu i tu no ho estàs d'ell, i ell vol una relacio que tu no li pots donar, i també perquè tu voldries tenir una relacio d'amistat amb ell que ell no et pot donar, i aixo fa que els dos estigueu decepcionats amb la relacio que teniu. I fins que els dos no sigueu clars respecte el que penseu i us perdoneu pel mal que us heu fet, fins que no sigueu completament honestos amb els vostres sentiments, no podreu tenir ni una cosa ni l'altra i no podreu viure junts. - La Juliette, com sempre, callava.

-          Jo estic d'acord amb tu. I tu, Juliette? Tu no dius res. Què en penses de tot plegat? Perquè jo crec que no puc perdonar-te perquè tinc la sensacio que tot et rellisca, que t'entra per una orella i et surt per una altra, mai dius exactament el que penses de tot plegat i el que dius dona a entendre que te la suda. - Finalment ella es va deixar anar. I quan va començar a parlar van començar-li a caure les llàgrimes.

-          Doncs el que penso és que n'estic farta! Que estic tipa de la situacio. Que sento que no puc viure, que em controles, que no tenim una relacio natural. Que tot el que parlem i tot el que fem és fals... - en Peter va quedar sorprès per les seves llàgrimes... pero per fi va veure què pensava ella realment, va veure que ell també li havia fet mal, que tot plegat era important per ella i que finalment la podia perdonar, i també que volia que ella la perdonés.

-          Em sap greu Juliette. Jo et juro que no volia arribar a aquesta situacio. Quan et vaig dir que m'agradaves ho vaig fer per ser clar i perquè no hi haguéssin ambigüetats entre nosaltres i vaig ser honest des del primer moment...

-          Aixo ja ho has dit mil vegades! - ara se sentia l'odi en les seves paraules, pero en Peter no li va voler fer veure...

-          Ara veig que t'importa, que no t'entra per una orella i et surt per una altra... I si jo l'he cagat no parlant abans... Perquè tu no ho deies abans tot aixo?

-          Perquè no ho sabia! - no hi havia manera de parar les seves llàgrimes... Pero en aquell moment en Peter parlava amb molta més delicadesa.

-          Bé, sigui com sigui, ara sento que ja no tinc interès en tu de la mateixa manera, no sé si ho hauràs notat, pero aquests ultims dies he estat molt més distant i aquest control, aquestes mirades meves ja no les has notat aquests dies...

-          Si...

-          I ara sento que et puc perdonar, que vull perdonar-te pel mal que m'has fet. Pero sobretot que vull que em perdonis tu a mi pel que jo t'he fet. Per haver-nos portat en aquesta situacio, per no haver-te pogut donar l'amistat que volies de mi i per la decepcio que t'ha ocasionat tot plegat. Et perdono. Em perdones?

-          Si... - es van fer dos petons i es van fer una llarga abraçada. Per fi. Des de feia molts dies, en Peter va deixar de sentir aquella opressio al pit. Havia fet net. La Juliette sempre seria la dona perfecta. Un bon partit. Un partit excepcional fins i tot. Pero ja havia passat a la llista dels seus amors platonics, aquells per qui, una part dins seu, molt al fons, guardava l'esperança d'un pla quinquennal.