La setmana abans de marxar a l'Île de Ré, en
Peter i la Juliette van orquestrar un regal pels seus pares. Feien els anys el
mateix dia, aixi que tenien la sort de poder fer un regal conjunt enlloc
d'haver de pensar alguna cosa per cada un. I la Juliette feia ja unes setmanes
que havia pensat regalar-los un viatget a l'Île d'Aix. Aixi que entre ella i en
Peter van buscar els preus per el barco que els portaria fins allà i van buscar
el millor dia per fer-ho, van buscar també un allotjament a la illa per dues
nits. Finalment, marxarien cap allà el dia després que ells arribéssin de l'Île
de Ré, aixi els donarien el regal el mateix dia que ells tornarien, i els pares
podrien reposar després d'haver passat un cap de setmana treballant intensament
sense ells i serien de tornada el mateix dia que feien anys i podrien
celebrar-ho junts.
El regal els va entusiasmar i l'endemà, amb les
maletes amb quatre coses imprescindibles fetes van dirigir-se al moll.
Malhauradament, la mala mar va obligar al port a cancel-lar el viatge d'aquell
dia, els hi retornarien els diners, pero perdrien una nit a la pensio si
decidien marxar l'endemà... No els hi va quedar més remei, doncs, que anar fins
a La Rochelle i agafar un barco des d'allà.
Finalment, en Renaud, que va voler acompanyar
en Peter i els seus pares fins a La Rochelle, i en Peter van acomiadar-se dels
pares i van retornar al xiringuito, preparats per passar tres dies més sols.
Arribant, van trobar que en Saul estava
malalat, una punta de creixement que en deien, i un excés de fatiga també. Aixi
que va passar tot el dia estirat al llit, fins i tot va vomitar després de
menjar una mica, i va ser feina d'en Peter estar per ell, netejar la palangana
on havia vomitat i portar-li tot el que li fes falta, perquè als seus germans
els feia massa fàstic el vomit...
No va fer massa bon dia tampoc, vent, fred,
nuvols... com pràcticament tot el mes d'agost, aixi que, com que no era massa
divertit passar-se tot el dia veient passar el vent, a estones tancaven la
barraca i s'estiraven a l'habitacio per mirar alguna pel-licula.
L'endemà al vespre, en Renaud i en Peter van
haver de tornar a casa seva, perquè s'havien d'atrapar uns pollastres i
portar-los a l'escorxador, ja que, misteriosament, anaven caient un darrere
l'altre, morts per alguna bèstia o malaltia. Aixi que van decidir fer net abans
que es quedéssin sense. L'endemà a primera hora van portar els animals a matar,
i van entornar-se a dormir una mica més, ja que, atrapant els animals a la nit,
aprofitant que dormien, s'hi havien passat una bona estona i havien anat a
dormir molt tard. En llevar-se, van trobar una cabra morta, que havia quedat
atrapada amb els cordills que lligaven les bales de palla i no havia pogut anar
a abeurar-se. Els hi va tocar, doncs, cavar un forat a terra i enterrar-la.
Teoricament no estava permès fer allo, els animals morts s'havien de portar a
l'escorxador, segurament per una qüestio de fer pagar, pero no tenien cap ganes
de fer-ho, i el forat a terra al jardi semblava la cosa més pràctica i menys
molesta. Suats i bruts de terra van prendre's una dutxa i en Peter va posar-se
una samarreta vella dels nens, i van tornar cap a la cabana.
Arribant, va anar a dir bon dia a la Juliette,
que estava preparant la pasta pel fish & chips, i ella, d'un borde fora del
normal, es va apartar d'ell quan li anava a fer els dos petons dient-li un
insult que sovint tenia a la boca guardat per ell i que per ell detestava "casos".
Cas social. En Peter va decidir no enfadar-s'hi malgrat la ganivetada, i
després de demanar-li a en Renaud que s'encarregues de la bugada, va anar a
parlar amb la Juliette per mirar de tancar el tema definitivament. Aquells
ultims dies la cosa havia anat de mal en pitjor i no tenia ganes de passar la
barrera de l'amor i caure en l'odi.
-
En què penses?
-
Com? En res...
-
No sé, com que et veig aqui tant
concentrada netejant les fregidores... Jo, quan faig feines d'aquestes el cap
no para, o canto per dins alguna canço que, malhauradament, sovint no m'agrada
pero no sé perquè la tinc al cap; o medito, penso i reflexiono mil coses...
-
No, no sé... No pensava en res en
concret. I tu?
-
Estava pensant en aixo mateix que
t'acabo de dir. - les respostes d'elles eren brusques, donaven a entendre un
"deixa'm en pau" que a ell no li va agradar gens... - ok, ok, no cal
que siguem desagradables... Suposo que no te n'adones, no?
-
De què?
-
Que ets desagradable. Que em
tractes malament.
-
Ah si? Si, suposo que ho faig
sense voler, ho sento.
-
Es perquè no t'agrado? Perquè no
t'agrada que t'agradi? Em tractes aixi per intentar fer que deixis
d'agradar-me, o ho fas per evitar enamorar-te de mi?
-
No. Tu no m'agrades. No sé què
vols que et digui. Suposo que no estic contenta amb la situacio i actuo aixi
sense pensar-ho. Pero no m'agrades...
-
Ok, et crec. Pero no puc evitar
pensar, després de veure com ens portem quan estem be i relaxats, i com actues
quan no ets desagradable, que en alguna part de tu, t'agrado.
-
...
-
No vull fer-me més pesat del que
ja m'estic fent, ho sento, pero veig que no fem net i vull que quedi tot clar.
Tens rao, no es el moment per tu per estar amb ningu, partint de la base que no
t'agrado, com dius, ets jove i no estàs preparada. I jo també sento que no és
el nostre moment. Encara hi han coses en mi que estan per resoldre i si, ets
massa jove encara i a vegades actues tant infantilment que no podria estar amb
tu. Fins i tot amb noies de la meva edat sovint em desencantava d'elles pel seu
infantilisme... - En Peter guardava
massa mal, massa mal que li havia fet ella amb la seva actitud davant la
situacio, infantil i poc madura, reaccionant, insultant i mossegant enlloc de
parlar i dir el que realment pensava, i en Peter parlava sense clemència, amb
retrets enlloc de fer-ho des de l'amor i el diàleg. Si, ell parlava, finalment,
potser tard, pero al final parlava, era la unica cosa bona que se li podia dir
d'ell. Pero parlava malament. Calia aprendre a fer-ho allo també. - Aixi que
no, no es el nostre moment. Pero veig en tu tantes qualitats...
-
Les veuràs també en d'altres.
-
... veig en tu tantes qualitats,
que seria capaç de quedar-me aqui, si m'ho demanéssis.
-
No t'has de bloquejar. Tu fes la
teva vida. No et quedis aqui per a mi!
-
Pero no vull trobar altres
qualitats en una altra persona, és amb tu amb qui jo vull estar. I més
endavant, quan torni de Brasil, tornaré aqui i et faré la mateixa pregunta. I
potser llavors, quan vegis les coses d'una altra manera, quan estiguis
preparada per comprometre't i buscar una relacio, quan els teus ulls estiguin
posats en aquesta direccio. Estic segur que em veuràs diferent.
-
Potser si, mai se sap. El futur es
imprevisible.
-
Mai se sap...
En Peter havia dit el que tenia per dir. O si
més no, el que en aquell moment sentia que tenia per dir. O el que s'havia
atrevit a dir. Sempre li acabaven faltant dos pebrots per dir tot el que havia
de dir de la manera que volia dir-ho. I el seu orgull no li permetia obrir el
seu cor completament, posar-se de genolls si feia falta, plorar de sentiment i
mostrar el seu amor, el seu cor obert, exposat i vulnerable. Pero autèntic i
veritable. Massa poc masculi, massa nenaza, fora de tot el que havia de ser un
home en aquella societat... En moments aixi un veia el mal que feien els
prejudicis instaurats per la societat, les pel-licules, la publicitat... Un
home, un macho espanyol, no plora mai, no mostra els sentiments, és dur, i
gilipolles, i mai trobarà l'amor.
Estava clar que ella tampoc deia moltes coses.
Mai deia exactament el que pensava de tot plegat quan el tema era delicat...
Qui sap per què. Per por? Per orgull? Per respecte?
Els pares van tornar, i la Juliette va voler
acompanyar en Peter a buscar-los. Al final, aquells dies els quatre, en Peter i
la Juliette van parlar pràcticament només si no era imprescindible, de coses
banals i sense importància, ella no era menys agressiva, pero tampoc més, no
intentava fer bromes, ell tampoc. Per sort, una amiga passava també els ultims
dies a la platja i la seva precència va fer passar més bé el temps entre tots ells.
Els pares van estar més que contents amb el
regal, van reposar moltissim i van coneixer gent magnifica. El viatge els havia
fet bé, tal i com volien. I un dia, ja tota la familia reinstal-lats, la Maëlle
va trobar-se una rentadora que havia acabat el programa, massa plena amb la
roba neta i molla a dins, que amb el temps havia acabat agafant mala olor.
Fallo d'en Peter, l'havia omplert massa sense fixar-s'hi i entre pitos i
flautes no havia pensat més en estendre la roba. La Maëlle va comentar-li el
fet sense més ni més, pero visiblement contrariada, cosa que li va semblar
normal a en Peter i ni tant sols li va ofendre, assumia l'error. Pero la
Juliette, segurament amb bones intencions, pero totalment en mal moment, va fer
un comentari pseudodespectiu, pseudobromista. I va fer vessar el vas. En Peter
va dir-los que estava tip d'aquell tipus de comentaris, que treballava molt i
que durant els dies que havien estat sols ell s'havia hagut d'ocupar de totes
les rentadores, mentre ells semblaven ni tant sols preocupar-se d'ocupar-se del
xiringuito... No va voler seguir, perquè encès, no hagués dit res de bo. La
Maëlle es va disculpar, pensant que era per culpa seva que en Peter s'havia
encès, i ell de seguida li va treure aquella idea del cap. Pero va seguir de morros
tot el sopar.
-
Què passa? - va interrogar-lo la
Maëlle.
-
Res... - va fer ell sorrut. No
tenia ganes de parlar-ne amb tota la familia davant.
-
No, res no. Es evident que et
passa algo.
-
Ok, si. Pero no tinc ganes de
parlar-ne.
-
Doncs estàs fotut perquè ho hauràs
de fer... - la Maëlle insistia. Ben fet que feia.
-
... Doncs que ja no puc més. Estic
tip que la Juliette em tracti com em tracti. Estic tip dels seus insults, i de
ser el blanc de totes les mofes. Que cada vegada que obro la boca ella es rigui
del meu francès. Potser no tant quan estem tots aqui. Pero quan estem amb els
nois, ja he perdut les ganes de parlar o de fer broma, perquè si intento fer
broma i dic alguna paraula mal dita es riu de mi.
-
Ostres... Peter... Em sap greu...
De debo que no ho faig expressament... Et demano disculpes... - allo semblava
haver-la agafat per sorpresa... Pero en Peter no podia més...
-
Doncs ningu ho diria... Es un atac
continu, un rere l'altre... i quan estàs davant dels teus pares tot va bé, pero
quan estàs sola canvies radicalment, a l'Île de Ré... si vaig perdre els nervis
va ser sobretot perquè veia aquest canvi, com parles malament, paraulotes una
darrera l'altra, insults i faltes de respecte. I després encara et creus amb el
dret de donar-me lliçons de bon llenguatge. I ja t'ho vaig dir quan ho vas fer,
que abans de alliçonar-me a mi, et miris a tu com parles.
-
Bé, està clar que et passava
alguna cosa i tenies alguna cosa a dir... - va fer la Maëlle, que també
semblava sorpresa i a qui li sabia un greu enorme haver arribat a aquella
situacio...
-
Aixo que dius de l'Île de Ré no es
veritat. - va saltar ella encara.
-
Vaya que no... I mira, ara amb la
rentadora, ja n'he tingut prou, després de tot el que faig, un minim error i la
primera cosa que se t'acudeix dir es un retret.
-
Pero si no he dit res! - encara
tenia el coratge de dir allo...
-
Ostia que no... si no, perquè he
desbordat el vas? Es que ho fas sense adonar-te'n! Aixo es tant cert que,
fixa't, ni te'n recordes que ho has dit! Jo no puc més, tu.
-
Vaja... Doncs em sap molt de greu,
Peter, de debo... Et demano perdo.
-
... - En Peter estava encegat per
la rabia...
-
Bé, la perdones? - va demanar-li
la Maëlle.
-
No ho sé...
-
Com que no ho saps?
-
Com puc fer-ho?
-
Només tu pots fer-ho. Agafes i
decideixes perdonar-la. Va, diga-li que la perdones.
-
Ok. Et perdono. - va dir-li
mirant-la. I si, una part d'ell va sentir-se millor. Pero sabia que no havia
dit tot el que es guardava. I potser millor, perquè tot el que tenia a escupir
era merda...
Van acabar de sopar, i la Juliette va intentar
encara parlar amb ell, fer una mica de broma, des de les bones maneres, fer-se
perdonar, per dir-ho d'alguna manera. Pero ell, malgrat haver-ho dit, no la
perdonava... Van mirar, abans d'anar a dormir, un capitol d'una serie, i ella
va intentar bromejar, com feia ell sempre, pero ell no va respondre... Aquella
nit va dormir poc... El cap li bullia d'activitat, de mals pensaments... No
volia deixar-se dominar per l'odi i la rabia, pero potser ja era massa tard...
L'endemà al mati va esmorzar en silenci i sense
gana, i en un determinat moment, la conversa entre la Maëlle i la Juliette va
anar a parar a l'altre helper, l'anglès, en James. Pero estava clar que
parlaven d'en Peter. I li van venir ganes de preguntar-los si estaven parlant
d'ell o no, i que almenys tinguéssin els pebrots de dir-ho clarament... Pero va
callar, com sempre, com mai ho hauria d'haver fet.
I de nou, com sempre, la Maëlle va veure que
seguia malament, i va decidir seguir apretant el fruit per acabar d'exprimir
tot el mal.
-
Alguna cosa no va bé...
-
No... he dormit fatal. - Aquella
vegada no faria gaires més voltes.
-
Què passa?
-
Suposo que no l'he perdonat
encara.
-
Tens el cor trencat?
-
Si... m'ha fet massa mal... -
pràcticament no podia ni mirar a la Juliette als ulls. Sentia que si ho feia el
delataria l'odi...
-
Jo no sé què més puc dir... - va
dir la Juliette que semblava començar a estar-ne una mica tipa de tot plegat.
-
M'has fet massa mal, no sé si et
puc perdonar...
-
Se sent l'odi en les teves
paraules – va dir la Juliette en un retret evident.
-
Si, segurament si... - La Juliette
va començar a dir alguna cosa pero la Maëlle els va interrompre abans
comencéssin a saltar les ganivetades.
-
Bé, Franz, digues alguna cosa!
Perquè no anem pas bé aixi...
-
Uff... Bé... - en Franz solia
preferir no intervenir, pero quan ho feia era clar, i parlava des de l'amor. -
Està clar que en Peter té el cor trencat, que els insults i el tracte que ha
rebut de la Juliette ultimament li han fet massa mal, pero no hauries
d'haver-te guardat les coses tant de temps, perquè ja veus el que passa
després. De seguida que hi ha alguna cosa que no t'agrada has de parar-ho. Tot
seguit. Sense retrets, des de l'amor. A vegades diem les coses sense adonar-nos
de com les diem i del mal que podem fer als altres en fer-ho, i és en aquest
precis moment quan hem de fer-ho veure als altres, no després quan no té cap
sentit i quan el fet de dir-ho és un retret i ha començat a podrir-se dins
nostre. I tu, Juliette, si que és cert que a vegades tens maneres de dir les
coses agressives. No només amb ell, amb tothom, i ja saps que més d'una vegada
ens hem enfadat tu i jo per aquest motiu. Aixi que entenc molt bé que ell se
senti aixi, i més si està enamorat de tu. Pero està clar que els dos voleu una
relacio que no podeu aconseguir. Primer perquè en Peter està enamorat de tu i
tu no ho estàs d'ell, i ell vol una relacio que tu no li pots donar, i també
perquè tu voldries tenir una relacio d'amistat amb ell que ell no et pot donar,
i aixo fa que els dos estigueu decepcionats amb la relacio que teniu. I fins
que els dos no sigueu clars respecte el que penseu i us perdoneu pel mal que us
heu fet, fins que no sigueu completament honestos amb els vostres sentiments,
no podreu tenir ni una cosa ni l'altra i no podreu viure junts. - La Juliette,
com sempre, callava.
-
Jo estic d'acord amb tu. I tu,
Juliette? Tu no dius res. Què en penses de tot plegat? Perquè jo crec que no
puc perdonar-te perquè tinc la sensacio que tot et rellisca, que t'entra per
una orella i et surt per una altra, mai dius exactament el que penses de tot
plegat i el que dius dona a entendre que te la suda. - Finalment ella es va
deixar anar. I quan va començar a parlar van començar-li a caure les llàgrimes.
-
Doncs el que penso és que n'estic
farta! Que estic tipa de la situacio. Que sento que no puc viure, que em
controles, que no tenim una relacio natural. Que tot el que parlem i tot el que
fem és fals... - en Peter va quedar sorprès per les seves llàgrimes... pero per
fi va veure què pensava ella realment, va veure que ell també li havia fet mal,
que tot plegat era important per ella i que finalment la podia perdonar, i
també que volia que ella la perdonés.
-
Em sap greu Juliette. Jo et juro
que no volia arribar a aquesta situacio. Quan et vaig dir que m'agradaves ho
vaig fer per ser clar i perquè no hi haguéssin ambigüetats entre nosaltres i
vaig ser honest des del primer moment...
-
Aixo ja ho has dit mil vegades! -
ara se sentia l'odi en les seves paraules, pero en Peter no li va voler fer
veure...
-
Ara veig que t'importa, que no
t'entra per una orella i et surt per una altra... I si jo l'he cagat no parlant
abans... Perquè tu no ho deies abans tot aixo?
-
Perquè no ho sabia! - no hi havia
manera de parar les seves llàgrimes... Pero en aquell moment en Peter parlava
amb molta més delicadesa.
-
Bé, sigui com sigui, ara sento que
ja no tinc interès en tu de la mateixa manera, no sé si ho hauràs notat, pero
aquests ultims dies he estat molt més distant i aquest control, aquestes
mirades meves ja no les has notat aquests dies...
-
Si...
-
I ara sento que et puc perdonar,
que vull perdonar-te pel mal que m'has fet. Pero sobretot que vull que em
perdonis tu a mi pel que jo t'he fet. Per haver-nos portat en aquesta situacio,
per no haver-te pogut donar l'amistat que volies de mi i per la decepcio que
t'ha ocasionat tot plegat. Et perdono. Em perdones?
-
Si... - es van fer dos petons i es
van fer una llarga abraçada. Per fi. Des de feia molts dies, en Peter va deixar
de sentir aquella opressio al pit. Havia fet net. La Juliette sempre seria la
dona perfecta. Un bon partit. Un partit excepcional fins i tot. Pero ja havia
passat a la llista dels seus amors platonics, aquells per qui, una part dins
seu, molt al fons, guardava l'esperança d'un pla quinquennal.