De nou a la carretera VII

Ja havia après a fer l'espanyol i va agafar el metro, amb els seus transbords i el tren fins a Potsdam sense pagar. Corria el risc que algun revisor li demanés el bitllet i hagués de pagar una multa d'uns 40€, però amb què pagaria? s'havia gastat la majoria dels diners que tenia encara durant aquella setmana a Berlín, uns 120€, i tant sols n'hi quedaven vint, allò i res era el mateix, així que ni els contava aquells diners. No tenia possessions de valor, i no tenia comptes bancaris enlloc. Com podria pagar cap multa?

A Potsdam va comprovar horroritzat com en cap establiment dels que hi havia a l'estació tenien cartró. Pel que es veu, les comandes arribaven en un altre tipus d'embalatge, potser era que no havien entès el que els hi estava demanant... Finalment, però, va ser el propietari d'una pizzeria, amb qui no s'"entenien", perquè no tenien cap llengua en comú, el que va donar-li cartró. No hi ha més cec que el que no vol veure. Es podria extrapolar amb la comprensió...
I amb un cartell enorme on posava Magdeburg, va decidir dirigir-se a l'autopista, que li havien dit que estava a tant sols dos quilòmetres... sí, tant de bo...

Mentre caminava va trobar-se amb tres autoestopistes rumaneses que anaven a França, amb un cartell minúscul en un full de paper, així que va compartir amb elles un tros de cartró que li sobrava per poder fer un cartell amb condicions doncs estava clar que aquell no funcionava, i tampoc estaven situades en un lloc gaire interessant... si venien de Rumania fent autoestop devien haver-se tirat moltes hores a la carretera esperant... Tampoc volien caminar fins a l'autopista, i en Peter tampoc hagués volgut amb aquelles motxilles mastodòntiques que portaven...
Les va deixar enrere i va seguir la seva ruta, i més endavant es va trobar un altre autoestopista, un home d'avançada edat que es dirigia a Hannover, sense cartell i amb una maleta petita, tenia tota la pinta de ser dels de la vella escola, un autèntic; però, desitjant-li sort, també el va deixar enrere i va continuar caminant. Deuria haver passat els dos quilòmetres que teòricament el separaven de l'autopista en feia almenys quatre, i feia tota la pinta de ser lluny encara, quan, finalment, en un indret on va decidir aturar-se a reposar i fer dit, un cotxe va fer sonar el clàxon des de darrere seu. Un cotxe car, un audi 4x4 o un BMW, no hi entenia en Peter de cotxes i ni s'hi fixava, estava fent mitja volta i se li va acostar fent marxa enrere al mig de la carretera. En Peter va dir-li on es dirigia, i l'home que conduia va dir-li que, malhauradament, ell es dirigia a Leipzig, però que el portaria fins a la primera estació de servei de l'autopista en direcció Magdeburg, que devia estar a poc més de cinc minuts en cotxe.

L'home, d'uns cinquanta anys molt ben portats, es deia Friedrich i va quedar alucinat pel projecte de viatge d'en Peter, pel recorregut que ja portava fet i per tot el que, resumit, li va poder explicar sobre ell i els motius que el movien a viatjar d'aquella manera. Més enllà de tot el que s'hagués pogut esperar, en Friedrich va oferir-li allotjament sempre que ho necessités a Leipzig o a Potsdam, li va donar la seva targeta i li va dir que el podia trucar quan vulgués si necessitava qualsevol cosa, i que li enviés un sms per dir-li qui era i ell li respondria amb la seva direcció de mail personal perquè en la que apareixia a la targeta, la de la feina, rebia milers de mails al dia i no els veia tots. A més a més li va explicar que ell treballava amb gent molt rica, venen cases, cotxes, barcos, seguros, oferint advocats, o el que fos que una persona rica pugui necessitar (i necessiten moltes coses), així que si es trobava amb gent rica durant el seu viatge, va dir-li, mirés de donar el seu contacte i si aconseguia vendre alguna cosa a alguna d'aquesta gent rica, li enviaria una part dels guanys. Sonava massa bé? A en Peter li va semblar sincer, i fos com fos, tampoc es posaria a treballar per ell. Si apareixia la ocasió ho faria, no li costava res, si no, tampoc la provocaria. Les bones ocasions venen soles, la feina està en saber-les veure.

Després d'acabar la conversa, doncs es van parar a l'estació de servei i es van estar una bona estona xerrant, es van acomiadar i en Peter va anar a buscar un altre autoestopista que també buscava algú que el portés, curiosament, en la mateixa direcció que ell. El noi, visiblement més jove, tenia una manera de fer autoestop que en Peter desaprobava rotundament, insultant les persones que no es volien parar, i es va veure obligat a demanar-li que canviés d'actitud. Un autoestopista fa autoestop perquè vol, (a no ser que s'hagi tingut un accident amb cotxe o alguna pana, però majoritàriament un tria ser autoestopista) i un ha de saber una cosa molt òbvia, però en la que sembla que hi ha gent que no pensa: ningú està obligat a recollir-te. Encara que vegis marxar el cotxe en la mateixa direcció que tu.
Cansat de seguir el mètode de l'impulsiu i apressat (si, és alucinant, però hi ha autoestopistes apressats) autoestopista va abordar directament, però amb educació, una noia que estava fent gasolina, que no parlava massa bé l'anglès i que encara no tenia molt clara la seva trajectòria, amb la qual cosa tindria encara el temps d'anar a pagar per decidir si seguia la seva direcció i els portava, o si feia veure que havia de seguir una altra ruta.
Per sort, va accedir a portar-los, al jove de nom impronunciable a qui anomenaré Alim el portaria una mica més enllà de Magdeburg, i a en Peter el deixarien a la primera estació de servei que es trobéssin just després de Magdeburg.
La noia es deia Mika i era la primera vegada que recollia algú fent autoestop, i esperava que no fos la última, va comentar-li en Peter, "pel bé dels nostres germans autestopistes". Com que ella no se sentia còmode parlant anglès, en Peter va cedir el seient de l'acompanyant a l'Alim que parlava alemany, mentre ell aprofitava per fer una becaina al seient del darrere.

Un cop a Magdeburg es va acomiadar d'ells i es va trobar amb un altre autoestopista (encara un altre!), que acabava de trobar algú que el portés, i just després, mentre començava a escriure el cartell de Hannover, un hove va passar per davant i es va oferir a portar-lo.
Es deia Davis i treballava montant i desmuntant estands per fires i convencions i viatjava força amunt i avall. En la seva furgoneta, molt moderna i confortable, la van fer petar una mica fins que van arribar a una estació de servei més enllà de Hannover, en un punt proper a on aquella autopista virava cap al sud direcció Dortmund i en Peter miraria de trobar un altre cotxe que seguís per l'altra autopista direcció oest, cap a Osnabrück i que acabava directament a Amsterdam.

Allà va esperar uns trenta minuts, la seva tècnica en les estacions de serveis era plantar-se davant la porta de la caixa amb el cartell de la ciutat a la mà, deixant-lo veure a tothom "discretament" perquè, de lluny, la gent l'identifiqués com a autoestopista i comencés a decidir com el tractarien - alguns et miren per sobre l'espatlla com si fóssis escombraries, d'altres es neguen educadament, d'altres s'inventen excuses barates, d'altres fan veure que no t'han vist, i després hi ha els camioners que s'han parat a dormir allà que es queden a fer-la petar una estona -. Després deixava entrar a la gent a pagar abans de preguntar, però preguntava a pràcticament tots els que sortien, per evitar preguntar dues vegades a la mateixa persona, una vegada quan entrava i una quan sortia, que ja li havia passat alguna vegada. Costa recordar les cares de totes les persones...
Sempre preguntava educadament i si rebia un no, somreia i donava les gràcies pel seu temps. Qualsevol xòfer en potència podria veure'l de lluny remugar, insultar o posar males cares i repensar-s'ho. Això és el que havia retret a l'Alim, que malgrat haver viatjat molt semblava no haver après res.

Així doncs, després d'una mitja horeta seguint el seu estudiat mètode, una parella de nois d'uns trenta anys van accedir a portar-lo una mica més enllà d'Osnabrück. Anaven a fer una barbacoa a casa uns amics i a veure el primer partit del mundial, segons ells, birres, carn, cap dona i futbol era el pla perfecte; en Pete tenia una altra idea al cap com a pla perfecte, però a ells s'els veia feliços i no tenia intenció de desmotivar-los. En Christian i l'Ali el van deixar en una altra estació de servei quan devien caure les sis de la tarda.
I allà va estar-se probablement més d'una hora preguntant a la gent, i ja començava a mirar-se els voltants per trobar un lloc on dormir, i potser fins i tot es prendria una dutxa sota el raig d'aigua d'un aspersor que hi havia en marxa allà al costat, quan li va passar per davant una dona amb rastes...
"Aaah, rastes, com us estimo! Si tingués més cabells potser me'n faria" va pensar... i quan la dona va sortir li va preguntar si el podrien portar a Amsterdam i va dir-li que si tenien espai al cotxe sí. I el cotxe estava ple de valent. Eren músics, australians, que havien estat tocant pel carnaval de les cultures de Berlín i anaven a Amsterdam a tocar també i més endavant anirien al País Vasc també a tocar. Així que es van alegrar que fos espanyol, i movent una mica l'immens amplificador que tenien instalat al seient del darrere, doncs el maleter estava ple a vessar, van poder fer un petit espai on en Peter va poder encabir el seu petit cul i amb penes i treballs es va poder cordar el cinturó. El trajecte era llarg, i l'espai tant petit que al cap d'unes hores una de les rodes de l'amplificador, malgrat ser rodona, se li clavava dolorosament, i havia de posar els peus en una postura tant incòmode que se li començaven a adormir els turmells, i tampoc podia canviar de posició... però va consolar-se pensant que segurament aquella nit dormiria en un llit o en un sofà, a casa l'amiga de la seva germana a Amsterdam.
Que equivocat que estava...

Berlin

Es va acomiadar de la Lara afectivament, més emocionat del que esperava. Els contactes intensos amb les persones, per més que a vegades es xoqui amb aquesta gent, i potser precisament perquè a vegades s'hi xoca i converteix l'experiència viscuda en més intensa, fan els comiats més durs. També la Maelle, que encara que no fos allà el va trucar per desitjar-li un bon viatge i bones experiències pel cami. I també es va acomiadar amb en Franz amb un "à bientôt" i un darrer consell "Que no et robin. Parlo de tu. Que no et robin a tu". No sempre és fàcil, pero convé aprendre no només a escoltar a les persones (cosa ja prou dificil en una societat d'individus egoistes i egocèntrics), si no a saber distingir entre el que diuen i el que realment volen dir. En Franz es referia a una cosa més profunda que el fet que et puguin robar les teves possessions materials. Ell parlava d'en Peter com a persona i sobretot de la seva possessio més valuosa, el temps. Aprèn a dir NO. El temps també es pot robar. Que no et facin perdre el temps. Fes el que et ve de gust fer. Aixo és el que havia volgut dir.
Es va guardar les seves paraules com un gran regal i van enfilar amb en Thomas cap a l'aeroport de Nice, no era aconsellable que en Franz conduis per més millores que hagués fet amb l'esquena. A poca estona d'haver sortir, per sort, en Peter va caureen el fet que havia oblidat el bitllet d'avio a casa! i el passaport, el DNI i el carnet de conduir, i el més important, la musica!
Per sort havien sortit amb temps i, encara que ells no ho sabien, l'avio sortiria amb 35 minuts de retard.
Durant aquella estona, esperant a la cua per embarcar, va coneixer algunes persones molt maques i va dir adéu a la "fluidesa" de parla. Feia temps que no practicava l'anglès i sabia el mateix d'alemany que de suahili.
Malgrat no ser partidari dels avions, per una qüestio de velocitat i contaminacio, va gaudir del trajecte amb un cel bastant net de nuvols i va poder meravellar-se per l'extensio espectacular dels Alps i, de lluny, va poder veure el que en aquell moment percebia com la curva de l'horitzo, lleugerament, pero s'intuïa la curva del planeta, la seva immensa esfera (aplanada pels pols, puntualitzarien alguns) el va fer sentir petit, com cada vegada que mirava el cel estrellat, i un sentiment de pau, tranquilitat i humilitat el va portar fins a Berlin.

Lourdes, sempre tant natural ella

Volia fer autoestop fins a la ciutat, pero no tenia cap rètol i la sort no es va posar del seu costat i després de trenta minuts esperant, va decidir agafar el tren que, d'haver-ho sabut, no hagués pagat.
Moure's per una ciutat, a no ser que tinguis una bicicleta, surt car, i potser fins i tot si tens una bicicleta corres el risc de que te la robin, aixi que, moure's per la ciutat, surt car. Es cert, pots anar a peu a tot arreu, pero heu vist l'extensio de Berlin? Em sembla que prefereixo la bicicleta...
En definitiva, viure en una ciutat surt car. Les ofertes d'oci gratuit son limitades, o poc publicitades i la majoria de gent ni les coneix. Una de les coses que més sol fer la gent és simplement anar a un parc, seure a la gespa i xerrar, fumar, beure, fer malabars, jugar al freesby, tocar algun instrument... posats a contar, potser si que es poden fer coses gratuites... o si no tens res de tot aixo a fer, veure l'espectacle de gent practicant aquestes activitats, o simplement la desfilada de bojos pot ser molt entretingut.
Desfilada de bojos? si, de bojos. Bojos com tots de fet, tots tenim el nostre punt de bojeria, cert, aixi doncs, la bojeria és ja normal, i com que la normalitat no existeix tampoc existeix la bojeria... i el dificil, com sempre, és descobrir qui ets tu enmig de tanta mediocre normalitat o extravagant bojeria.
Desfilada d'extravagants doncs, si ho preferiu. A Berlin hi tenen cabuda totes les extravagàncies. Aquesta gent a qui agrada vestir-se mig d'home i mig de dona, amb una jaqueta, unes mitges roses i unes sabates de talons i jugar a golf enmig d'un parc sense forats, el que es tenyeix els cabells de colors impossibles, el que s'arrambla al cul de totes les noies que veu passar, el musculman que juga amb un boomerang i mil coses que no et pensaves que podien existir. Existeixen, es troben tots a Berlin. I no vull ni pensar en com deuen ser altres grans ciutats, pero val a dir que en Peter, i fins i tots els seus amics que allà va veure que en teoria hi estaven més avesats, hi estaven d'acord: Berlin està ple de tarats.

Jaume, el gran fotograf,
buscant la inspiracio

Una setmana i dos dies van donar cabuda a moltes més coses de les que s'esperava... Va visitar a tres grans persones, l'Ainara, la Lourdes i en Jaume, l'Ainara estava per allà visitant la seva germana Lourdes i es quedava pocs dies, aixi que van aprofitar per veure's bastant els dos dies que van coincidir i posar-se al dia de mil i una coses, i durant tot aquell temps, s'estaria a casa en Jaume.

El mateix dimarts, tant bon punt va arribar es va dirigir al bar on treballava la Lourdes i van sopar amb l'Ainara mentre esperaven que arribés en Jaume (qui no les coneixia) i acabés el seu torn la Lourdes. Quan van estar tots quatre van anar a comprar alguna ampolla més de vi i es van dirigir a un parc on van veure clarejar. Val a dir que a Berlin, com que està a més alta latitud a l'estiu els dies son realment més llargs. El sol es pot arribar a pondre a les deu del vespre i pots tenir llum fins cap a les onze, i comença a clarejar cap a les quatre del mati, aixi que les nits son curtes curtes.

Peter i Ainara, compenetrant-se
tant bé com sempre

L'endemà havien quedat al migdia per anar-se a banyar a un llac, i en Peter, puntual, i sense mobil ni diners es va presentar al punt de reunio i va esperar i esperar, pero les noies s'havien adormit aixi que després de deixar-se robar unes tres hores del seu temps, que poc o molt va mirar d'aprofitar escribint,  sentint retronar les ultimes paraules d'en Franz. Se'n va tornar amb la cua entre cames a casa el seu amic Jaume... Més tard, van quedar per anar a fer una barbacoa en un parc i van passar allà la tarda tranquilament. Molt agradable tot plegat.

El dia següent van recorrer la ciutat per fer uns quants encàrrecs, i a la nit del següent dia van quedar amb uns amics d'en Jaume per, aparentment, anar al carnaval de les cultures que se celebrava durant tot aquell cap de setmana, pero es veu que no hi havia plan, aixi que se'n van entornar d'hora a casa.

L'endemà, dissabte, van recorrer el caranval de les cultures i van passejar per entre un munt de paradetes de menjar de totes les cultures i paisos i van parar-se a veure uns quants concerts.
En acabat se'n van anar a un concert de musica clàssica on en Jaume treballava com a fotograf i on va poder colar en Peter per poder gaudir d'una musica i un ambient més calmat en un entorn idilic.

Com que en Jaume treballava, l'endemà va trobar-se amb la Lourdes, qui cumplia anys i van donar una volta per la rua del carnaval de les cultures, sota un sol imponent que els va fer suar molt i els hi va fer venir moltes ganes d'estar mes tranquils bebent un cafe en una terrassa sense massa estrés de gent. Fos com fos, van esperar a que en Jaume acabés de treballar per anar tots plegats al mig del barullo, tot i que la Lourdes no ho va aguantar gaire estona i se'n va anar, en Peter i en Jaume es van quedar a ballar en un concert de percussio en l'escenari de musica llatina. Quan ja retiraven van creuar-se amb un estand de catalunya, on a en Peter li van regalar un petit diccionari Alemany-Català que en Peter faria servir per aprendre, almenys, una mica de vocabulari. I van acabar trobant-se uns altres amics catalans d'en Jaume! Hi ha catalans per tot arreu!

El dilluns se'l va prendre de repos mentre en Jaume treballava i feia uns quants encarrecs, pero en acabat van anar a sopar a un restaurant grec en memoria d'un viatge que havia fet en Peter temps enrere fins a Thessaloniki per visitar a un altre amic seu.

Dimarts van anar al jardi botànic on en Jaume feia fotos per una empresa i en Peter va aprofitar per passejar entre un grapat de plantes de centenars de milers d'espècies diferents i arbres gegantins, magnific, els arbres apassionen a en Peter, i veure's sota aquells gegants, forts, imponents, tant vius... li posava la pell de gallina.
Quan van haver acabat van marxar corrents cap a l'entrenament que tenia en Jaume de Hockey patins i en el que en Peter no va poder participar doncs el seu nivell com a patinador era bastant pèssim, aixi que es va quedar en un raco de la pista aprenent a girar bruscament sense creuar els patins. Si bé no va acabar dominant perfectament la tècnica, va aprendre'n el principi bàsic i al final ja li sortien els girs un setanta per cent de les vegades.

L'ultim dia van aprofitar per anar a comprar un mapa que, cansat d'anar comprant petits mapes desplegables que costen d'obrir i plegar cada vegada, va comprar-se, a molt bon preu, un mapa sencer d'europa a una escala suficientment precisa i en format de llibre, on a més a més hi havia també el mapa del centre de les principals ciutats. Després van anar a prendre una cervesa amb uns altres amics d'en Jaume catalans, més encara! i quan se'ls hi va fer suficientment tard (els dies s'allarguen tant que no te n'adones i és mitjanit) se'n van anar a casa seva a fer nit de pizzes. En Peter va fer la massa i entre els dos van preparar la guarnicio, i tela quines pizzes! Amb la massa restant van fer tres panets. Un dels quals, l'endemà, el van anar a portar al bar on treballava en Jaume on va descobrir que hi hagués pogut treballar com a panader/pastisser durant aquella setmana, gràcies per avisar abans. Un altre dels pans se'l va emportar ell per menjar pel cami, i es va acomiadar d'en Jaume amb tota la gratitud del mon per una setmana carregadeta de moltes coses, i en la que fins i tot va tenir temps de llegir-se dos llibres, "el monjo que es va vendre el seu ferrari" de Robin Sharma, i "el simbolo perdido" de Dan Brown. Bons llibres tots dos i molt recomanats.

L'esperava un llarg viatge en autoestop fins a Amsterdam on no sabia si hi arribaria en un dia o en dos i, per tant, si hauria de dormir al ras o no; i on esperava trobar-se amb la seva germana.



Totes les fotos son de la Lara Martinez Wiesselmann, cap dret reservat, pero tampoc me les voldria apropiar.

Esta casa era una ruina, especial viajeros

Després d'unes setmanes fantàstiques a Vendée tocava tornar a Pignans, viatge que van fer acompanyats d'una covoitureuse, una noia camerunesa que no callava ni sota l'aigua i que amb la tonteria de voler fer-li una visita sorpresa a la seva germana els va fer perdre una mica de temps buscant el seu pis per Montpellier, pero malgrat tot, molt simpàtica, i després de més de 12 hores a la carretera en Peter i en Franz van arribar a casa els pares del segon per posar-se a treballar en la renovacio de la que seria la futura caseta del jardiner.
La casa l'havia estat ocupant un tal Leonardo, un informàtic enormement desordenat i a qui no semblava preocuparli la bruticia, i que amb els anys havia aconseguit una casa digne d'un dels millors programes de "esta casa era una ruina".
No era una casa ecologica, no van fer servir els materials ni les tècniques amb les que a en Peter li hagués agradat treballar, pero tot aprenentatge suma i conèixer tot allo de ben segur que li serviria.
Anem doncs a veure passet a passet el procés:

imagineu-vos tota la casa en un estat semblant

aquesta és la porta nova que van obrir

vista de la segona porta des de l'exterior

vista de la porta original d'entrada des de fora

vista de la porta d'entrada des de l'interior

si aixo es el que queda un cop "net" imagineu-vos com devia estar....

el primer pas va ser retirar el teulat

Teules i estructura de fusta. Tot fora!

un cop retirat el teulat van preparar tot el material per fer un cinturo de formigo armat que donaria la volta als quatre murs per donar-los força i resistència, doncs corria el risc que queiéssin, i el pressupost no donava per fer-ne de nous.

formigonera, ciment, bastida mobil, i taulons de fusta per fer l'encofrat. I molta motivacio! Els blocs de formigo eren per fer la pendent del teulat més endavant.

aqui es veu com és l'encofrat. En realitat, pero, després van adonar-se que era molt més pràctic foradar el mur amb un gros trepant i fer passar els sergents de manera que quedés completament lliure la part superior de l'encofrat per poder posar bé a nivell el formigo sense molèsties. També es veuen les barres d'acer corrugat que es posen per donar-li més resistència al formigo.

Una de les coses més importants en qualsevol obra, a part de mantenir el lloc de treball net i ordenat, és reflexionar abans de fer les coses. Si es vol colocar un teulat amb plafons i aillant, amb acabat exterior i interior, tard o d'hora l'hauràs de fixar en algun lloc. Un lloc interessant podrien ser aquestes barres de fusta. Com veieu, tenen clavades uns claus. No ho van fer per divertir-se i prou. Amb aquests claus, posarien les barres sobre el formigo quan aquest estigués encara fresc. D'aquesta manera quedarien fixades automàticament i s'estalviarien haver d'esperar 21 dies per poder perforar el formigo i la fusta, cosa que els portaria molta més feina i un resultat segurament menys bonic, bonic per eficaç, és clar.

Aqui es veu l'encofrat amb les barres de fusta que sobresurten una mica del mur, ja que el teulat tambe sobresortirà del mur i, encara que no es vegi, ja hi ha el formigo posat. Només toca esperar a que s'assequi i es faci fort. Van tenir el cap de setmana sencer per aixo. Amb dos o tres dies es suficient per a què el formigo hagi calat i poder retirar l'encofrat i treballar-hi a sobre. Perforar o sotmetre'l a masses vibracions no és massa recomanat, pero van poder començar a pujar la inclinacio del teulat.

Per a fer-ho van fixar una barra de fusta que van fer sobresortir del mur a l'alçada que volien posar la punta del teulat i des de l'extrem de la barra a l'extrem del mur hi van lligar un fil ben tens per tenir la inclinacio de referència i posar els blocs de formigo, fixats amb ciment, en conseqüència. El resultat es un petit mur escalonat. Aquests desnivells esglaonats se salven amb un altre encofrat que van reomplir també amb formigo per donar un acabat llis i que quedarà bastant ben tancat un cop posat el teulat. Aquest cop, pero, no hi van posar les barres de fusta, doncs els donava un resultat més elevat del que volien. Aixi doncs, aquestes barres de fusta les van fixar més endavant amb el procés "tradicional": perforar i fixar amb visos.

Aquest és el resultat final. Com veieu, van posar un tros de fusta del tamany de la biga de la casa per a poder-la posar fàcilment més endavant.

una vista més atractiva del resultat final del cinturo i de la pendent del teulat.

El següent pas va ser petar tot el terra, van demanar una perforadora elèctrica ben potent a un vei i es van massatjar bé els braços fins a aixecar tot el terra.

Van llogar tambe una mini excavadora per a poder enterrar tots els tubs de desguàs, arribada d'aigua a la casa i a l'hort, i elèctrics, a una profunditat suficient per a protegir-los de possibles futures gelades.

la destrossa és considerable...

a davant de la casa el forat va ser encara més gros doncs hi hauria la sortida principal d'aigues, amb els corresponents resguards per poder accedir fàcilment en cas d'embussaments o possibles reparacions. Van fer també un sifon ajuntant tubs i colzes.

i ho van portar tot a la fossa scèptica, que cobririen més endavant amb una petita paret de blocs de formigo amb una tapa metàlica per a poder-hi accedir des del terra un cop tot plegat fos enterrat.

també van posar resguards pels tubs d'arribada d'aigua, tant per la casa com pel jardi, i per l'arribada d'electricitat. Aixi, un s'estalvia de cavar el terra per trobar les coses en possibles casos de reparacions.

Aqui es veu com tot el sistema de desguàs ja ha estat recobert i s'ha fet un petit box per cobrir i protegir l'entrada de la fossa i s'ha fet un encofrat per a poder-hi abocar una mica de formigo que li donarà resistència i permetrà tapar-ho a un nivell més precis.

L'arribada d'aigua i la sortida tambe tenen el seu paper dins de la casa, aixi que després de retirar les parts més "brutes" de la picada i les pedres més grosses, van repartir el volum de runa més o menys a nivell i després van cobrir el terra amb sorra per poder fer un nivell més precis. Com es veu, hi ha una linia blava a sobre la sorra, aquesta marca el nivell del terra acabat, es a dir, l'enrajolat.

aquests son els tubs d'aigua calenta i freda de l'escalfador d'aigua i de la banyera, i el tub de desguàs de la banyera.

d'esquerra a dreta: desguàs del lavabo, arribades d'aigua calenta i freda del lavabo, desguàs del vàter, arribada d'aigua freda del vàter, porta d'entrada, arribades d'aigua calenta i freda de la pica de la cuina, desguàs de la pica, arribada d'aigua pel rentaplats i desguàs del mateix.

detall de la porta d'entrada, a la que se li va posar un encofrat (un altre, encara) per a poder anivellar el marc de la porta.

Caos! Aqui ja van instalar la columna per sostenir la biga, enfonsada uns quants centimetres en el terra i fixada amb una bona capa de formigo. També es veu tot el merder de cablejat elèctric. Per a aixo, amb un plànol de la casa del que volien com a instalacio elèctrica van anar a una empresa que els proporcionava tot el material. Caixes elèctriques, cables, tubs, interruptors, endolls, tot ben indicat i amb uns plànols per a la instalacio que facilitaven enormement la feina. Els cables s'estiren i es fixen a la paret deixant penjant un bon tros de més (sempre es pot retallar, pero costaria més allargar un cable massa curt) al lloc on hi haurà el punt de llum, l'interruptor, l'endoll, etc. No té més.

Despres de cobrir tot el terra amb sorra i anivellar-lo, més o menys, doncs sempre serem a temps d'anivellar-lo un cop posat el formigo, pero si que ens estalviarà una mica més de temps si ja està bastant ben ajustat; van passar-se una bona estona entretenint-se posant l'aillant, porexpan, intentant ajustar-lo al màxim a les parets per evitar el pont tèrmic i intentant, de nou, posar-ho a nivell. Després van extendre la malla d'acer corrugat per armar el formigo de la llosa.

I van preparar tot el material per un dels dies més durs de treball.

Pero el resultat final mereix l'esforç!

Aqui es detalla una de les entrades, on s'hi posa una fusta al nivell d'acabat del terra per a poder anivellar el terra amb la sortida de la casa. D'aquesta manera queda una entrada neta i llisa, amb un petit esglao.

Tot seguit van començar a posar el teulat.

Teulat acabat! Jolie o pas jolie? Un dia de feina i acabat interior, exterior i aillament.

En acabat es posa l'espuma aillant, un invent del dimoni espectacular. S'infla d'una manera espectacular, ailla, i a més a més és solida com una pedra! la cobertura es fixa amb reblons i el teulat es fixa amb visos a l'extrem més baix, i uns quants a tota la llargada de la pendent en els dos extrems del teulat, que son els que resistiran els cops de vent.

Tot seguit van obrir portes i finestres i van polir els marcs per posar-les correctament.

Voilà el marc de la segona porta d'entrada. Treball de professional!

Porta d'entrada...

... i la finestra de la cuina. Els forats que puguin quedar al voltant es tapen tambe amb l'escuma expansiva, i aquesta a més a més, fixarà ben fixada l'estructura.

I tot seguit, les parets. Plaques de guix amb un bon gruix d'aillant, aproximadament uns 12cm en total d'espessor. Una feina de paciència i uns quants dies. Cal tallar els plafons a les mides corresponents per deixar els forats de les finestres i de tota l'electricitat.

Aixi que paciència i anar prenent i reprenent les cotes i assegurant-se de no fer errors. Que se'n fan.

I després els marcs de les finestres, una mica en diagonal per poder obrir bé i deixar entrar millor la llum. De nou, paciència i little by little!

I mentre un fa una cosa, l'altre en pot fer una altra. Per exemple, una terrassa i una petita fossa per desviar l'aigua de la pluja lluny de la casa mentre s'espera a que s'instalin les goteres. Es cava un forat fent inclinacio per portar l'aigua lluny de la casa i es cobreix amb plàastic. Després es s'omple amb runa o pedres, i després amb sorra per anivellar-ho al nivell de la terra de l'exterior.

Tot seguit s'hi posa una tela geotextil per evitar que creixi l'herba

I es posa una barreja de terra i grava a tota la superficie de la terrassa. I es comprimeix tant bé com es pugui, si no es té un rodet pesant per fer-ho, es rega una mica la terra i s'hi camina una mica i ja es fa el fet.

Seguidament, amb unes quantes pedres es delimita la superficie i es crea una barrera per evitar que la grava que es posarà posteriorment s'escampi per tot arreu. Es pot fer, també, un esglao per la porta d'entrada i evitar, d'aquesta manera, deixar-se la figura cada vegada que es vol entrar i sortir de la casa. Per fer l'esglao, de nou un encofrat (amb la forma que es vulgui si es tenen ganes de passar una estona divertida fent-l'ho)

I finalment s'hi afegeix la grava del color que es desitgi. Una grava d'un color massa blanc pot molestar als ulls amb el reflex del sol, aixi que van decidir posar-hi una grava d'un color més grisos. Aquesta és només una manera de fer una terrasseta ràpida i barata. Per gustos colors. Herba, gespa, males herbes, rajoles quadrades, hexagonals, rectangulars, triangulars o d'espines per a funambulistes. La questio es experimentar!

I aixi es com queda una vegada posades les plaques per la paret.

Durant tot aquest procés, pero, no eren del tot infeliços. Es prenien el seu ritme per fer les coses, s'entenien be, feien broma i reien. I tenien una piscina per refrescar-se després d'una llarga jornada de treball. En Peter, a més a més, s'havia emportat la guitarra de  l'Arianne i va tenir tant de temps per practicar i tocar que va aconseguir aprendre's unes quantes cançons. A més a més, van rebre la visita de tota la familia durant una setmana i van tenir temps d'anar al cinema i d'anar d'excursio als canons del riu Verdon, espectaculars!

Saul, Juliette i Renaud

A més a més, en Franz estava tant content amb en Peter que un dia, coneixent els seus plans de voler viatjar fent autoestop fins a Berlin un cop acabades les obres, va decidir regalar-li un bitllet d'avio fins a Berlin! Marxaria el dia 3 de juny, i deixaria en Fred sol per acabar les tasques d'enrajolar el terra, pintar les parets, posar els envans per delimitar la distribucio de la casa i instalar els mobles.
La idea d'en Peter era marxar a Berlin a visitar un amic que allà hi vivia, i va resultar a més a més, que podria visitar una amiga seva que casualment també estaria per allà aquells dies! Després viatjaria en autoestop fins a Amsterdam, on es trobaria amb la seva germana qui visitaria una amiga seva i passarien allà un cap de setmana que pintava tant prometedor com la resta. Després volia viatjar, sempre en autoestop, fins a Antwerpen, a Belgica, on tenia pensat visitar uns familiars. I tot seguit faria ruta cap a Vendée de nou, per unir-se encara a la familia Kharitokhoff i passar amb ells un estiu que pintava també prometedor. Fos com fos, quedava encara per a tot allo, i ja es veuria com s'arribaria fins allà.

Malhauradament, pero, i per aixo s'acaba tant bruscament el reportatge d'avui. En Franz va tenir un pinçament a l'esquena dos dies abans de que en Peter hagués marxat que el va deixar practicament immobilitzat, podent-se moure amb penes i treballs, i les obres corrien el risc de quedar paralitzades una llarga temporada. No tenia ganes de fer esforços innecessaris i arriscar-se a empitjorar el seu estat i correr el risc de no estar al cent per cent per l'estiu que a ell li esperava. I necessitava estar en forma!