Un parell de setmanes molt, molt intenses

El dia que, a casa en Thomas i la Lara, en Franz i en Peter van estar fent el ciment pel terra del bany, -aixo devia ser al tercer o quart dia de ser allà- quan en Peter tenia una formigonera preparada, feia sonar la campana de la porta d'entrada perquè en Franz, des de dins, mentre anivellava el terra, el sentis i sortis a judar-lo a portar a dins un cubell ple d'aquell formigo estrany. La Lara va sentir també la campana, "mira, juga amb la campana" va pensar ella. Pero quan va tornar a sentir la campana, i encara una altra vegada, i després una altra, fins a cinc o sis vegades més, al vespre va comentar al seu marit i al seu fill << en Peter és un noi fantàstic, treballa molt bé i és molt gentil, pero és una mica criatura, no? Avui l'he sentit un bon grapat de vegades divertint-se amb la campana de l'entrada com un nen...>>
Després en Franz li va explicar que era el codi que tenien mentre treballaven i la Lara va deixar de pensar que era una mica criatura.

Quan li van explicar aquest episodi a en Peter ell va riure, pero va fer sortir a tothom de l'error. Si, efectivament, ell era una mica criatura. Li agradava jugar amb la campana, i remenar per tot arreu i fer preguntes, i tocar el que no podia tocar, i obrir les portes tancades. I cantar i ballar i fer l'idiota, i vantar-se de si mateix només per després deixar-se en ridicul i, tal i com deia ell, li agradava ser un pallasso i de tant en tant fer-se el serios.

Podia ser un comportament reprobable per moltes persones.
S'ha de ser serios. Amb vint-i-cinc anys un ha de tenir un ofici clar, un treball decent. Què és aixo de viatjar pel mon sense saber què es vol fer quan es torni, sense ni tant sols saber quan es tornarà? No es poden prendre les coses a broma. No es poden dir bestièses tota l'estona, no es pot ser optimista, no es pot tenir el cap als nuvols (malgrat els peus siguin al terra) no es pot confiar en l'home, no es pot creure en un mon millor.
Tot aixo està condemnat com una idea infantil, com al comportament d'una criatura. Sindrome de Peter Pan? Ell era Peter, pero no Pan. No, res s'allunyava més de la realitat, en Peter es moria de ganes de tenir responsabilitats, d'iniciar un projecte com en els que vivia, de tenir una familia com en la que ell vivia en aquell moment. Ser criatura no és incompatible amb ser responsable, si és aixo el que us fa por.
Ell era aquella dualitat, fer el tonto, ser serios, fer una tombarella per que si -o per exterioritzar la seva joia- i després parlar del càstig i la venjança. Els que el coneixien bé sabien que ell era aixi. Els que no el coneixien el titllaven de criatura, de poc serios o fins i tot d'hipocrita -amb paraules o amb gestos- i ell no podia ser qui era.

Amb aquella familia, des del primer moment, va poder ser ell. El van deixar ser ell, jutjant-lo, potser, tothom jutja, pero sense sentenciar. Ningu hauria de sentenciar a ningu abans de comprendre, abans de conèixer. Ni tant sols, i sobretot en Peter, qui havia tingut sempre aquella mala costum.
I, de fet, com que mai arribarem a conèixer al cent per cent, ni a comprendre-ho tot, més val oblidar-se de sentències definitivament.

Com explicar-vos com eren en aquella familia sense que els sentencieu? Dir-vos que eren creients segurament només farà que disparar els vostres prejudicis, i podria passar una llarga estona explicant-vos la seva manera de viure la fe, pero ni seria capaç de ser fidel a la realitat ni serieu capaços d'entendre realment el que vull dir (per defectes de la meva habilitat narradora, no de la vostra comprensio lectora, que no conec).
El que importa és que l'amor es respirava en aquella familia.
Com tota familia, no era perfecta. Com sempre, i a mesura que coneixes a la gent, veus que no son tant perfectes com t'havien semblat al principi. Tots tenim el nostre costat fosc, tots tenim els nostres dies, tots tenim defectes. I no perquè siguin coses categoritzables com a defectes (pot fer-se tal cosa?). Si no perquè tots tenim gustos, a tots ens agraden unes coses i ens en desagraden unes altres que no tenen perquè tenir absolutament res a veure amb el que agrada o desagrada als altres. Es per aixo, que tothom té defectes. Coses que a tu et desagraden d'algu, per d'altres és la polla. Es aixi. I pot semblar obvi per alguns, pero no ho és per a tothom. I no ho havia sigut durant molt de temps per en Peter, qui sovint s'entestava en ser perfecte.
I com en tota familia, hi havia discussions, i fins i tot alguna picabaralla entre germans i alguna bronca pares-fills, només faltaria! Pero l'amor... transpiraven amor. Qualsevol diria que eren capaços de parlar amb persones que no coneixien la seva llengua amb tant sols un somriure sortit d'un raco profund del cor. Ells dirien que era amor per Jesucrist, en Peter hi veia amor per l'amor, per la vida.

Van tenir moltissimes converses sobre la Biblia, sobre Jesus i tots els seus contes. En Peter hi veia molts aprenentatges, pero les coses s'aprenen realment vivint-les, allo era indubtable per ell, potser una de les poques coses indubtables per ell.
Havia sigut la providència anar a parar en aquella familia? Ell feia temps que havia deixat de creure en les casualitats, la resta podeu posar-li el nom que vulgueu.
Aquell mon, aquella meravella, era fruit de Déu, de la casualitat, de les lleis de la fisica, d'extraterrestres? Eren preguntes en les que havia perdut les ganes de perdre el temps buscant una "veritat absoluta", com a molt es divertia divagant-hi amb altres persones, pero no tenia intencio de fer-se una idea fixa.

El que tenia clar era que si feia les coses bé, si ajudava, si treballava, si intentava sempre tenir una actitud positiva, si podia perdonar i sobretot perdonar-se a si mateix els errors que pogués cometre; si somreia a la vida, com s'ha dit tantes vegades, la vida li somriuria. Alguns podrien no estar-hi d'acord, pero de moment viure aixi li havia portat més bones noticies que dolentes.


Va treballar dur aquells dies. Van estar tallant arbres d'un petit bosquet de xiprers d'uns vivers amb alguns amics de la familia amb qui compartien la fusta, van estar cuidant les cabres, les van munyir i van matar un parell de cabrits i va poder aprofitar per fer el que no havia pogut fer a Les Bernous, i en va treure els organs i els va esquarterar després; van estar construint la cabana de fusta amb en Joseph, amb qui es treballava magnificament, amb qui parlava anglès i de qui va poder veure el sentit de l'humilitat, servir als demés, questionar-se els seus principis.... Van estar cuidant dels cavalls també, a qui calia domar, com li va ensenyar l'Arianne, qui ja n'havia domesticat uns quants, i cosa que no era gens fàcil. La proxima vegada ho faria millor.
Pero també va tenir temps per reposar, per jugar, per tocar la guitarra, per pensar, per iniciar-se amb la vela, per fer amistat amb tots ells i fins i tot d'encarinyar-se de la Juliette. Passaria un llarg temps amb aquella familia, tenien moltes coses per compartir. Ja veuriem on el portaria tot plegat.

Le Moulin de la boule

De Pignans a Thorigny (prop de La Roche Sur Yon) hi ha aproximadament mil quilometres i vora vuit hores de trajecte amb cotxe.
Es van anar turnant el volant, i a Montpellier van recollir un covoitureur per abaratir costos del viatge. Un noi de 28 anys anomenat Yifan, d'origen xinès, que havia estudiat horticultura i viatjava a Bordeaux a visitar uns amics.
Passat Bordeaux, en una estacio de servei on van parar a posar gas GPL al cotxe, van recollir a dues autoestopistes alemanes que aprofitaven dues setmanes de vacances de la universitat per visitar Nantes ja que, com bé havia intuit en Peter, el grup Beirut n'hi dedicava una canço.

Finalment, després de tot un dia al cotxe i un viatge entretingut, en Franz i en Peter van arribar a casa el primer.

La casa, de fusta, que havia construit en uns dos mesos el mateix Franz com a vivenda provisional abans de restaurar una casa pairal en ruines, estava en un terreny de mitja hectàrea, rodejada per un prat d'herba ufanosa.
A davant de la casa, duns dos cents metres quadrats de superficie habitable entre planta baixa i primer pis, pero no tota destinada a aquesta fi, hi havia un tancat fet amb unes estaques grosses de fusta de xiprer i enreixat de malla, molt ben feta, i a dins i pasturaven mitja dotzena de cabres i una dotzena de cabrits, fent una diferència en el tallat de cabells de l'herba de dins i de fora del tancat. En un raco del tancat, a tocar de la carretera, petita i poc transitada, hi havia un estable per les cabres.
Fora la tanca hi havia una petita superficie de gespa artificial que els nens feien servir per jugar a futbol, o instalar-hi, establement, una taula de pim pom; al costat, una taula de marbre i estructura metàlica reposava pesadament just davant de la porta d'entrada, amb unes quantes cadires de fusta al voltant.
Una mica més enllà hi havia un immens llit elàstic i just darrere un petit tancat on abocaven el compost, els fems de les cabres i els excrements dels vàters secs, i al costat un hort amb una forma creativa, circular, amb diverses rangleres semicirculars que s'entrecreuaven divertidament sense tocar-se a l'interior, fetes amb la tècnica de la lassanya (recordeu Les Bernous?) Aqui i allà havien plantat arbres que havien trobat en contenidors a la ciutat, i a l'altre limit del terreny, oposat a l'estable de les cabres, s'alçava una cabana de fusta en procés de construccio, dividida en tres cambres, una de les quals estava destinada a ser l'habitacio d'en Peter un cop acabada. Les parets exteriors eren fetes amb un encofrat de fusta on a l'interior hi abocaven terra que comprimien donant com a resultat una paret d'uns 40cm de gruix, aillada i molt solida.
Just darrera de la cabana hi havia un bany sec, cosa que en Peter va agrair, li agradaven els banys secs, no nomes no malgastaven aigua, si no que donaven compost (principalment per flors o arbres, poc recomanable per l'hort, aixo si) i solien fer menys pudor si estaven ben construits i airejats; i al costat hi havia tambe una dutxa solar, i daltres rangleres d'hort lassanya on plantaven alguna altra verdura mes, flors i arbres.

Adossat a la casa hi havia un cobert que s'extenia més enllà de la paret on, a sota, hi dormia una caravana on habitava en Joseph, un altre helper, anglès, un home interessant de qui us parlaré més endavant.
Darrera de la casa un altre cobert protegia de les inclemències del temps alguns estris per l'hort, multicultor que no feien servir perque no cal, i tallagespes que tampoc cal quan tens cabres, i alguna petita barca d'optimist i un dos cavalls vell i destartalat de qui, intuia, n'havien aprofitat algunes peces per restaurar un altre dos cavalls, en realitat tres cavalls, pero ja us podeu imaginar el model de cotxe.

Els va rebre en Saul, el fill petit, de dotze anys, encara fent l'escola a casa, que estava sol en aquell moment. Un noi avispat, viu, curios i rialler.
Després que en Franz li ensenyés tota la propietat, van arribar amb el vell 2CV la Maëlle, la mare, una dona amb els cabells grisos, ulleres, ulls clars i sincers i un somriure d'una calidesa fora de l'habitual; l'Arianne, la germana gran, d'uns vint-i-sis anys, tranquila i serena, amable, cordial i interessant; i la Juliette, la filla petita de disset anys, una mica més timida degut a la joventut, amb una xispa d'orgull, i madura per la seva edat, o aixo deixava entreveure la seva mirada segura, riallera i bromista. Si, probablement eren certs aspectes de la seva personalitat, entre d'altres que en Peter aniria coneixent, pero el que aquests adjectius volen descriure no és res més que la seva mirada, la seva actitud, tal i com en Peter ho va percebre en aquelles persones a primer cop d'ull.

Van estar parlant del viatge, una mica de cada un d'ells, amb tota confiança i un afecte sorprenent per la joventut de la seva relacio, i la complicitat ja existent entre en Franz i en Peter, va donar peu a fer broma i a prendre's el pèl els uns als altres de seguida.

Poc després va arribar en Renaud, un altre fill, de quinze anys (després d'haver conegut els quatre avis, ja nomes li faltava conèixer els dos fills grans i la filla del mig per conèixer la familia al complet. Els tiets ja era una cosa que se li escava) que venia de l'entrenament de futbol. Semblava el tipic adolescent en edat rebel, pero darrera d'aquella mirada lleugerament arrogant, en Peter descobriria un noi humil i amb un sentit de l'humor agut, dels que a en Peter li agradaven.

A l'hora de sopar s'els va afegir en Joseph, que va resultar ser un home amb un passat complicat i carregat de vivències que li havien pintat una mirada suau i oberta, disposat a deixar-se sorprendre i aprendre de tot el que li vingués.

Després d'aquell àpat es va sentir com a casa, perfectament integrat i acceptat i una corrent d'energia positiva va eriçar-li els pèls per carregar-li les piles pels dies que passaria allà. Tenia ganes de viure entre ells!

Renovant un bany

El primer que un ha de saber quan renova un bany, o quan renova alguna cosa, sigui la que sigui, és que estarà fotut per tots costats constantment.
Ja no es fan diàmetres de tuberies com els que et pots trobar en el bany, de cap mena, en Peter ignorava per complet per què passava allo. Possiblement, i es temia estar encertat, era una simple qüestio de màrqueting. Si tens una fuita a la tuberia del desguàs, hauràs de comprar un altre tub (o una cola especial que, o et costa un ull de la cara, o al final tampoc serveix de res), i pots estar segur que d'aquell diàmetre ja no se'n fabriquen, aixi que hauràs de comprar el tub i un ràcord per poder-lo empalmar amb el tub vell. Pero estigues tranquil, més et val, perquè amb aixo ben segur que no solucionaràs res. El ràcord no et servirà pel tub antic al que ho hauràs d'enllaçar, aixi que hauràs de comprar un altre tub per substituir el vell que no tenia cap problema. I al final no et quedarà més remei que refer tot el sistema de fonteneria.
Probablement, a més a més, el paleta que va fer l'obra tenia mal de panxa aquell dia i va voler acabar ràpid i va fer les coses com un nyap, i ja se sap el que passen amb els nyaps, estàn tant ben fets, que costa un mal d'esquena desmuntar-los per poder recomençar.

El bany tenia un esglao incomprensible que deixava la banyera i la dutxa a una alçada i el lavabo i el vàter a una altra, aixi que van començar per desmuntar tot el terra. En Peter es va divertir. A cops de maça van destrossar totes les rajoles i l'esglao per descobrir que a sota hi havia una barreja de pedretes, sorra i trossos de guix, nefasta idea, doncs tot aixo no és solid, i amb el temps per les vibracions dels passos al caminar o qualsevol cop que li puguis donar, tota aquesta amalgama de merda, -perquè també hi havia algun plàstic, fil, tros de fusta i d'altres runes que el paleta al seu moment, empès pel mal de panxa, es va apressar a posar de qualsevol manera sota les rajoles- es belluga a causa d'aquestes vibracions. Com quan omples massa un pot amb arros, i el bellugues i li dones cops perquè s'acatxi i hi hagi més espai. I d'aquesta manera estava fet el terra de la meitat de la casa, i a la meitat de la casa, per tant hi havia rajoles trencades. En Peter ja es veia refent el terra de mitja casa... Per sort, allo l'hagués divertit enormement i s'hagués emportat un bon aprenentatge.

Enlloc de refer tota la casa, pero, van decidir refer tot el terra del bany i no només l'esglao com haguéssin fet si no fos pel mal de panxa del paleta original.
Un cop tret tot el terra i haver respirat la meitat de la pols que en va sortir, van fer un ciment amb un material especial. Era una barreja de ciment amb boletes de porexpan, cosa que el feia molt lleuger i voluminos, i igual de resistent per l'aplicacio per la que ells ho volien. No era precisament el material més ecologic, i en Peter no creia que arribés a utilitzar-ho mai per casa seva, pero no està mai malament saber què hi ha al mercat.
Després de posar-lo i anivellar-lo i d'haver respirat també la meitat de la pols que sortia dels sacs en abocar-los dins de la formigonera, perquè, a més, en Peter es va voler passar de llest i, fent cas omis als avisos d'en Franz, va voler obrir el primer sac com ho havia fet amb els sacs de ciment a Les Bernous, posant-los sobre una barra de fusta, tallant-los per la meitat i estirant amb la fusta cap amunt per separar-los en dues meitats i abocar-los més comodament dins de la màquina. Pero aquells sacs no eren de ciment convencional, i el porexpan voleia com si no hi hagués un demà, i tant bon punt va fer el tall transversal al sac i va estirar una mica cap amunt, va veure que l'havia cagat: el porexpan va començar a volar per tots costats i el ciment en pols a caure pel terra aixecant una bona polseguera. Aixi que, com que el mal ja estava fet, no va quedar més remei que abocar-los com van poder meitat dins la màquina, meitat fora, amb la conseqüent polseguera que allo va aixecar (no us ho podeu ni imaginar). Aquella nit, els seus mocs haguéssin pogut fer els fonaments d'una casa.
Mentre esperaven que s'assequés (tres dies per poder treballar-hi a sobre, vint-i-un per obtenir la màxima resistència, com el ciment normal i corrent), van començar a treballar en la caseta on havia estat vivint un informatic durant 14 anys, que els feia de guardià de la casa al mateix temps les temporades que ells vulguéssin marxar. Aquell home era el desordre i la bruticia personificada. Hi havia peces d'ordinador per tot arreu, sense cap mena d'ordre. I el bany semblava el d'una casa abandonada. Pero segons li havien dit, fins feia poques setmanes l'havia estat fent servir.Les feines eren principalment de neteja i preparacio per a poder començar a construir en condicions unes setmanes més endavant: s'havia de buidar de tota la merda que hi havia, desmuntar un afegit que es va fer a la casa, tirar a terra els envans que hi havia per separar les habitacions de la casa (en Peter s'ho passava com un nen amb aquella feina), obrir una porta i una finestra nova, i fer els plànols per crear una nova distribucio. Feines que van estar fent durant els temps de secatge del formigo i de les rajoles del bany que estaven renovant.

Tornant al bany, -fixa't, ja s'ha assecat l'estrany formigo- s'ha de dir, pero, que els principals inconvenients d'aquest innovador material, son que, per clavar cargols, amb el seu corresponent tac, aquest formigo no agafa, és massa tou, un ho nota quan ho perfora amb el taladre, aixi que el cargol que posis (per fixar la tassa del vàter, per exemple) només agafarà en la capa de cola de rajola i la rajola, que sol ser suficient, poca gent es fot a ballar sobre la tassa del vàter, pero després tens aquelles tasses que quan t'hi assentes es mouen; i el segon inconvenient és que costa molt més de fer a nivell. Aixi que, per després poder posar netament les rajoles, van haver d'afegir una bona capa de cola per rajoles (un altre tipus de ciment) i la feina, malgrat el bany era petit, els hi va portar ben bé un dia i mig. Tampoc eren professionals, i no calia correr. L'important en aquest tipus de treballs és que un mateix en quedi satisfet, i tant un com l'altre eren suficientment perfeccionistes com per no quedar facilment satisfets. Aixi que van treballar sense pressa, pero sense pausa.
Un cop posades les rajoles, i havent deixat tots els tubs de desguàs al lloc on volien segons on volien posar els nous elements a posar al bany, ossigui, un jacuzzi de tres parells de collons, un lavabo, una dutxa i un vàter nous, van procedir, precisament, a posar-los. I aqui va ser on es van trobar amb els mil i un inconvenients de la fontaneria. Es molt important comprovar be tots els diàmetres dels tubs, que els desguassos fàcin suficient pendent perquè l'aigua baixi correctament, que tots els ràcords tanquin perfectament bé per evitar fuites i que la longitud dels tubs sigui la correcta. Tot i aixi, una dutxa inesperada és molt probable que no te l'estalvii ningu.

Val a dir, pero, que treballar amb en Franz va resultar ser un veritable plaer, tenia paciència amb els seus errors i, sobretot, li deixava cometre'n, ell sempre deia que un és capaç de qualsevol cosa si li permeten equivocar-se, si un té aquesta llibertat, tot ho podrà. A més a més tenien molta complicitat i es passaven el dia fent broma, fins i tot quan les coses (o un tub) es torcien, i aixo permetia un ritme de treball que malgrat ser ràpid, era relaxat. Amb en Thomas i la Lara també es portava magnificament bé. Va encaixar entre ells com un més de la familia ben ràpid, fent broma amb tota la confiança del mon, i els dos el tractaven amb carinyo, generositat i admiracio. Potser massa admiracio pel gust d'en Peter, que li feien més por els elogis que les pedregades. Pero tambe allo era una prova i una ocasio per aprendre.
I aprendre el que és aprendre, durant aquelles dues setmanes i mitja, es podia ben be dir que ho va fer.