De nou a la carretera VI, o casi

Perquè aquest cop no es va tractar de fer autoestop.

Posem-nos en situacio.

Durant l'estada a la Serre de Chabanas en Peter es va llegir un llibre titulat "Cabanons à vivre. Rêverie, ecologie et conseils pratiques" de Christian La Grange. I si, va somiar. Tant que es va fer un disseny del que podria ser la casa que es faria quan tornés. I com qui escolta una peticio que mai va ser feta, el desti, l'univers, el karma o la tita d'en Neymar, van decidir oferir-li una oportunitat. Aquesta es va presentar en forma de mail, a través del helpx, d'una familia que vivia a prop de La Roche Sur Yon, on li preguntaven si estava disposat a anar a casa seva a ajudar-los a construir una caseta de fusta i terra.
No s'ho podia creure.

La Roche Sur Yon estava lluny, i ell ja tenia amparaulada la visita a Nyons i en principi el seu objectiu després era anar a Berlin xino xano, i allo era anar en direccio contràaria... Què fer?
S'ho va pensar molt, pero allo era una senyal, una oportunitat que no podia deixar escapar. Aixi que va contestar que si, i els va explicar que podria anar-hi després de visitar en Bambou a Nyons, cosa que podria ser a principis, mitjans o finals de març en funcio de si trobava feina.
Van dir-li que ja tenien un helpx, pero que hi podia anar de totes maneres.
Aixi que es va posar a preparar el viatge fins allà. En autoestop no creia poder arribar en un dia, o almenys no al seu ritme tranquil, aixi que va enviar solicituds de couchsurfing per dormir a Clermont Ferrand un parell de dies abans de deixar La Serre de Chabanas.
Un cop a Nyons, i després de no haver trobat feina, va intensificar la busqueda de sofa a Clermont, i va enviar un mail a la familia del helpx per avisar de la seva inminent arribada.
I just quan finalment havia rebut una resposta afirmativa pel couchsurfing, d'una noia la mar de guapa i simpàtica, llàstima, van avisar-lo els de la familia que el pare estava als Alps i es dirigia aquell mateix diumenge cap a un poble "proper" a Marsella i que el podria recollir a Nyons, sempre i quan no li suposés cap problema passar 15 dies a casa els pares de l'home (Françoise) renovant un bany. Evidentment no li suposava cap problema, primerament perquè no s'hauria de trencar el cap buscant lloc on dormir a Clermont Ferrand; segon, perquè faria el trajecte d'una sola tirada (adorava fer autoestop, pero si, posem l'exemple, fent autoestop el primer cotxe que es parava el portava a lloc no s'hi negava, i allo venia a ser una mica el mateix); tercer, aprendria més sobre construccio i ultim, tindria la oportunitat de viatjar per aquella zona de França de la qual n'hi havien parlat molt bé.

Aixi que aquell diumenge, després de dir-li adéu a en Bambou i desitjar-se mutua sort, va anar a trobar-se amb en Françoise (en endavant Franz). Un home jovenivol, amb potes de gall (a en Peter li agradaven les potes de gall perquè li donaven la impressio de ser propies de gent riallera), ulls blaus, pocs cabells i mirada sincera.
Van fer el trajecte, d'unes tres hores, parlant de tot una mica, del viatge d'en Peter, de la historia d'en Franz, que li va explicar que després de passar-se mitja vida obsessionat en fer diners, va descobrir que allo no el feia feliç i va viure un canvi en la seva vida que el va convertir a la fe cristiana (en Peter ja tindria temps, quqn hi hagués més confiança, a descobrir quin havia sigut aquell canvi) i va decidir deixar la seva vida luxosa per viure humilment del treball de les seves mans i recollir el fruit del seu esforç. Bravo. Per aixo si que cal valentia!
La veritat és que van conectar molt bé, i de seguida van permetre's fer-se bromes. En Peter ja començava a dominar prou el francès com per atrevir-se amb les bromes sense por de ser malinterpretat. Seria un gust treballar amb ell.

Durant el trajecte, a més a més, va rebre moltes més bones noticies:
En Franz era president del club de vela de La Roche Sur Yon i va prometre-li que li ensenyaria a navegar amb vela lleugera, optimist pel que tenia entès en Peter, i allo podria servir-li de molt per buscar un veler per travessar l'Atlàntic! A més a més, mireu si van entendre's ràpid, en Franz li va proposar de, cap al maig, tornar a casa els seus pares a construir una altra caseta, i aquell cop li pagaria i tot! A més a més, va dir-li que podria quedar-se amb ells tot el temps que vulgués (mentre les dues parts estiguéssin contentes, com sempre) i que si volia podia marxar un parell de setmanes, o el que fes falta, per anar a Berlin a veure el seu amic que allà vivia, i tornar després i seguir amb l'ajuda que calgués.
I per postres una de les seves filles (tenia 7 fills) s'estava treient el carnet de pilot d'avio i estava fent pràctiques, i si qlgun dia l'havia de portar amb cotxe a fer-les, podria pujar amb ella a l'avio! Bé, allo era una xorrada, pero a vegades les postres son una xorrada...

Un cop van arribar a la casa, que estava a les afores de Pignans, els van rebre molt calurosament en Thomas i la Lara, una parella d'uns 80 llargs, molt simpàtics, amb bon sentit de l'humor i molta generositat. Russos d'origen, aixi que, per si encara podia demanar alguna cosa més, menjaria uns quants plats tipics de Russia sense haver de viatjar-hi, perquè tal i com estan les coses ara mateix, poques ganes en tenia en Peter.

En fi, les coses pintaven molt bé. Pero el temps l'havia ensenyat a ser prudent i alegrar-se pel present, i per les coses que vinguéssin, a mesura que anéssin venint.

Nyons, paradoxes, illes de merda i topades amb la realitat

La part més bonica de Nyons

En Peter Schemes no sabia qui era. Ni tampoc qui volia ser, com és normal quan no saps qui ets.
Hi havia coses de la seva personalitat que no li agradaven. Com per exemple la seva ocasional, però forta timidesa. Massa "respectuós" per fer o dir segons què o parlar o preguntar a les persones obertament sobre la seva vida. Sempre temorós de rebre un no, de no saber-lo encaixar.

I si preguntava sobre els seus pares? podria ser que estiguéssin separats, o enfadats i no en vulgués parlar...
I si preguntava sobre la seva feina? potser guanyava molts diners i no en volia parlar...
I si preguntava si tenia parella? potser s'ho prenia com una investigació perquè en Peter hi tenia interès emocional o sexual...

Sempre hi havia potsers... Sempre hi havia el "què diran/pensaran els altres". Ell, que sempre deia a tothom que no es preocupés del que penséssin els altres... No li feia vergonya, per exemple, portar els pantalons grocs més cantaires de la comarca; fer cas omís del que penséssin els altres en aquell tipus de situacions era fàcil. El complicat venia després.
Tampoc s'atrevia  molt a parlar sobre alguns temes, doncs tenia el mal costum de parlar sense coneixènça, de fer suposicions, i no volia que li diguéssin que estava equivocat, que no era tant intel·ligent ni tant savi com es pensava...

Si deia alguna cosa i la gent l'ignorava se sentia ferit; si deia alguna cosa i estava equivocat i el corregien se sentia ferit; si algú estava enrotllat amb la noia més guapa, lamentava no ser ell, i se sentia ferit... Era egocèntric, terriblement egocèntric. I precisament, a La Serre de Chabanas havia alimentat aquest egocentrisme: havia estat rebent constantment elogis per la seva feina, molts, masses, a vegades ho pensava. És dificil encaixar una crítica, però potser és encara més difícil saber encaixar un elogi.

Es desenvolupava bé amb persones de caràcter dèbil o neutral, amb una personalitat poc marcada, però davant de persones més llestes, més sàbies i amb una personalitat forta, s'encongia. Es quedava en un racó, escoltant, o ni tant sols això. S'esforçava en fer comentaris segaços i el·loqüents que passaven desapercebuts, o posava la pota constantment. Així que més tard o més d'hora, optava pel silenci.

"Prefiero estar callado y parecer tonto que hablar y despejar las dudas definitivamente"

"Nada como ver amanecer
sentado en la basura"

Era una mala opció en el fons. Si volia deixar de ser tonto primer havia de ser-ho, mostrar que ho era, acceptar-ho. I poc a poc empapar-se dels que saben, parlant, intercanviant i equivocant-se.
Un no aprèn a anar amb bici sense caure.

A Nyons va passar-s'ho molt bé malgrat el que pugui semblar. Va descobrir el que era el "món" del reciclatge del menjar en els contenidors de supermercats, panaderies o centres socials, us en farieu creus de la de menjar en bon estat que es tira...
Va participar en "tallers de cant" amb uns quants joves i no tant joves, en els que, sorprenentment per ell, s'ho va passar de conya. Va fer molts jammin's amb en Bambou, el Pirata, el Juan i la Suzy. Van fumar, van beure i van provar un experiment amb unes llavors d'una planta d'efectes psicotròpics naturals, sense masses resultats però.
Va tenir temps de llegir-se un llibre molt interessant, "La serpiente cósmica. El ADN y los origenes del saber"
I va buscar feina en totes les panaderies del poble, que no eren poques, campings, restaurants i cooperatives alimentaries, Nyons és país d'olives, albercocs i vi, però no va tenir sort. La última bala la va gastar deixant un currículum en la pizzeria d'un càmping. Ja veuriem si el trucarien.
Si, "si el trucarien". També es va haver de comprar un mòbil per poder deixar un número en els anuncis que va posar i en el curriculum. Més que mobil era un receptor de trucades, vaja.

A Nyons va aprendre, sobretot, que ell no era especial, ni especialment valent. La majoria de les persones que va conèixer allà també viatjaven, també havien deixat la comoditat i l'escalfor de la casa per provar sort a l'estranger. Ell no era "el millor", ni el viatger expert, era un més, i enlloc d'aprofitar-ho i beure de tots aquells coneixements que desbordaven els altres, s'encongia, incapaç d'acceptar la seva ignorància, d'acceptar que només era un humà.
Incapaç de sorprendre's dels coneixements dels altres, incapaç de reconèixer, així, la seva inferioritat. I aquell pensament ja era de per sí, estúpid. Qui decideix qui és inferior o superior dels altres si no ell mateix?

De nou a la carretera V

La nit anterior a la seva marxa, la familia el va convidar a sopar en un restaurant a Cliousclat, i en acabat van mirar tots plegats una pel·lícula, en Peter hagués preferit jugar tots a alguna cosa, però no va haver-hi manera de desenganxar els dos germans més petits de la tele...
L'endemà, doncs, es va llevar com habitualment i va esmorzar bé. Quan es va haver despertat tota la familia i quan l'Alain va estar a punt, doncs marxarien junts a peu fins a Marsanne per un camí a través de la muntanya, va acomiadar-se de tots i va rebre una carta d'agraïment de part de tota la familia on a més a més hi havia 80€ "pour la route" havien dit.

Van caminar pel bosc travessant la muntanya per camins majoritàriament amples, visibles i fàcils, i van estar parlant, principalment, de com canviar el món.

No hi ha una manera de canviar el món, n'hi ha moltes, i a la vegada no n'hi ha cap. El món és el que vols veure. Si vols veure seats panda els veus per tot arreu, si vols veure misèria i decadència, la veuràs fins i tot en un somriure, i si vols veure esperança i entusiasme els veuràs fins i tot en uns ulls plorosos.
Només hi ha un món a canviar, el teu. El més difícil de canviar. Borrar totes les idees preconcebudes, tots els prejudicis, fixar la vista en allò que un vol i no en el que li posen davant dels nassos, veure el mal que s'amaga darrera de la comoditat d'una vida fàcil viscuda per inèrcia, ser conseqüent amb el que penses a traves d'actes que demostrin que creus en allò que dius, ser ferm en aquestes conviccions i conscient de qui i com ets, acceptar-te, ser flexible també, per no caure en la intolerància, la desesperació i la ràbia...
És tota una odissea, un viatge cap a Ítaca, un camí gens fàcil, com el que et mena als llocs més bonics.

Un cop a Marsanne, havent menjat tots dos i havent-se acomiadat, en Peter va dirigir-se a la sortida del poble per mirar de parar algun cotxe, però no en passaven gaires i no va haver-hi manera; així que abans que se li comencés a fer tard, doncs entre pitos i flautes ja eren vora les dues de la tarda, va decidir començar a caminar. I caminant i cantant, com qui no vol la cosa, però cansat, val a dir-ho, va arribar a Cleon d'Andran. Allà va fer-se un cartell per arribar a La Begude de Mazenc, on el va portar un noi ben simpàtic.
A La Begude just fer-se el cartell i plantar-se a la carretera es va parar una noia amb una express destartalada, però que encara feia quilometres, que li hagués agradat que el portés més lluny d'on el va deixar, simplement per seguir parlant amb ella, però tampoc es podia queixar perquè el va deixar a Taulignan, on sense haver d'esperar massa un home gran el va portar fins a Valréas i el va deixar a la sortida, indret perfecte per fer autoestop, i ben aviat va parar a un golf negre amb una enganxina que posava "good vibrations", només faltaria que no es parés!
El noi timid i poc parlador que el conduia el va deixar al centre de Nyons, i un cop allà va preguntar a uns joves que estaven fent la birra on era el bar que li havia indicat el seu amic Bambou, i aquests li van dir que seguís el carrer fins al final per a trobar-lo.
Un cop allà, va descarregar-se la maleta de l'esquena i cansat va esbufegar. Un home que passava per allà va preguntar-li si tot anava bé, i es van posar a parlar, i com qui no vol la cosa va acabar aconseguint que el deixés trucar amb el seu móbil, però en Bambou no va contestar, tot i que quan li va dir que buscava a un espanyol que vivia en aquella plaça li va dir que en el pis que tenien just a sobre hi vivien espanyols. Així que es va posar a cridar fins que van treure el cap per la finestra i el van convidar a pujar amb ells mentre esperaven que tornés en Bambou, de qui eren amics.

Va agrair-li l'ajuda a l'home i va reunir-se amb en José, el Pirata i la Tania que vivien en un pis minúscul just al costat d'on vivia en Bambou. Allà van estar parlant una mica i tocant la guitarra compartint un got de vi fins que va arribar el seu amic.
Després de les salutacions va informar-lo que aquella nit tenien un sopar a casa uns amics, així que s'en van anar a comprar quatre coses que faltaven per fer el plat que aportarien ells i després de preparar-lo van fer cami cap allà. També va explicar-li que ell treballava en un restaurant i que solia dinar i sopar allà, i que pel tema menjar solien fer-ho junts amb els veins que reciclaven* molt menjar de diversos supermercats, així que per aquell tema no s'havia de preocupar massa ni gastar-se masses diners.
*(recuperar el menjar en bon estat dels contenidors dels supermercats)

El sopar va ser molt agradable en un ambient familiar i acollidor, i finalment, després d'un dia esgotador. Estava clar que fos el que fos el temps que passés allà, seria una experiència totalment diferent de tot el que havia estat fent. Aprendria molt, n'estava segur.

La Serre de Chabanas

"Aquesta és la historia d'una familia que tenia un fill, jove i intel·ligent, amb bon cor i uns ideals profunds i purs, però que no sabia controlar la seva ira. Discutia constantment amb els seus pares, i perdia la paciència fàcilment amb els seus germans. Se'ls estimava amb devocio, pero en determinades situacions no podia reaccionar d'una altra manera que bruscament.

Un dia, cansada dels atacs de còlera del seu fill, la mare, aprofitant que aquell dia havia estat de bon humor, li va proposar de fer una cosa:
- Fill meu, t'estimem, ja ho saps, i sabem també que tu ens estimes, però hem de fer alguna cosa per controlar aquests atacs de ràbia.
- D'acord, t'escolto mare.
- Mira, cada vegada que perdis els estreps, clavaràs un clau a la porta de la teva habitació, entesos?
- No sé per a què ha de servir això - féu el fill que començava a perdre la paciència...
- Confia en mi, si us plau, més endavant ho entendrás tot.
- Entesos, mare. - va respondre el fill fent un fort suspir.

I així va ser que cada vegada que perdia els nervis el fill clavava un clau a la porta de la seva habitació. El primer dia en va clavar vint-i-sis, i quan se'n va anar a dormir i els va veure allà clavats va reflexionar i es va dir que faria un esforç. I així, dia rere dia en va anar clavant menys, fins que un dia se'n va anar a dormir sense haver-ne afegit cap més respecte el dia anterior.
L'endemà li va donar la bona noticia a la seva mare.
- Estic molt orgullosa de tu fill meu. A partir d'avui, doncs, cada dia que aconsegueixis passar sense clavar cap clau, n'arrencaràs un.
- D'acord mare! - va fer entusiasmat.

I dia rere dia, un a un, va anar desclavant tots els claus de la porta fins que no en va quedar cap. I l'endemà li va anunciar la bona noticia a sa mare. Que s'el va emportar davant la porta i allà li digué:

- Estic molt contenta fill meu, molt. - digué amb llàgrimes als ulls - has aconseguit controlar els nervis completament, ara t'enfades menys i estàs més content i tots estem més bé. Però fixa't, la porta està plena de forats, ja no tornarà a ser la mateixa. El mateix passa quan t'enfades amb algú i el fereixes, li deixes una cicatriu com les d'aquesta porta. No oblidis mai aquesta porta, estimat."


Ja feia molt temps que havia llegit aquella historia i aquell mes de febrer a La Serre de Chabanas, més que el que pogués fer treballant i aprendre vivint, com ara partir troncs amb la destral, netejar de fulles un cami, arreglar un teulat, arreglar un cami de terra per la pluja, netejar una vinya mig abandonada, cuinar vegetarià, aprendre a identificar unes quantes plantes silvestres comestibles, etc; el que va recordar cada dia més sovint era la lliçò d'aquella paràbola.
La familia era abundant, i ben avinguda gran part del temps, els fills eren ben educats, amb contats "incidents" tipics de la infància i l'adolescència, per part dels dos més petits, però l'Alain va resultar ser complicat. No per en Peter, amb qui es portaven bé i amb qui solien anar a passejar pel bosc i pels voltants de la zona tot parlant de com salvar el món... A vegades li recordava a ell mateix amb la seva edat, ple d'ideals purs, d'aquesta voluntat de la juventut de canviar el món, de carregar amb aquesta responsabilitat, defensant amb ungles i dents els seus principis, pràcticament sense tolerar idees oposades o tant sols diferents.
Sí, havien sigut molt semblants.

Però l'Alain es discutia amb sa mare i amb son pare constantment i, malgrat en Peter ja entenia quasi perfectament el francès (aquell mes de febrer només va parlar en francès), no entenia els motius dels sobtats canvis d'humor. L'Alain no volia sentir a parlar a ningú, menjava els seus àpats vegetarians que havia cuinat meticulosament i se n'anava de la sala enfadat. Quan es discutien punts de vista diferents sobre politica o actualitat, les seves intervencions eren atacs de ràbia contra les idees que eren diferents de les seves, i quan va veure en Peter fumant va marxar de la sala fet una fera dient que ell era contrari a tot allò que fa mal a l'ésser humà, sense escoltar-se, sense haver descobert, encara, en Peter confiava en la seva sobrada intel·ligència, que el que més mal fa a l'ésser humà, lluny de ser una cigarreta ocasional o un tros de pollastre al forn, era la ràbia, la ira, el malhumor i la intolerància. El seu era un comportament radical, i els radicalismes mai han portat res de bo.

Per això, abans de deixar la casa, en Peter va explicar aquella paràbola a la familia, confiant que, d'una manera o altra, tots en treiéssin conclusions positives i es pugués "curar"a poc a poc, ja que aquests canvis no son d'un dia per l'altre, la ràbia del jove; i permetre, d'aquesta manera i deixant lloc al bon humor i a l'amor que era capaç de donar, que totes les seves bones intencions, el seu desig de canviar el món, es fes realitat.

En Peter recordaria sempre aquella lliçó com si hagués estat ell el que hagués clavat els claus a la porta.

Actualitzacio
I aquest és l'estat en que en Peter va deixar la vinya després de molts d'esforços i de fins i tot, l'ultim dia, teballar-hi sota una pluja abundant, ja que quedava ben poc a fer i ho volia deixar enllestit, mentre cantava cançons per motivar-se.